Esperant l’any de l’amnistia

Tal dia com avui fa sis anys vaig deixar les meves responsabilitats en aquest diari i vaig dir adeu a més de trenta anys de treballar-hi, d’estar-hi lligat cada dia de cada dia. Aquell 2017, especialment els darrers mesos, va ser molt intens i també va ser molt dur. No perquè hi hagués molta feina, que n’hi va haver, sinó perquè teníem la impressió d’estar vivint una etapa històrica que no sabíem com acabaria però que intuíem que canviaria per sempre més algunes coses.

Amb l’arribada, el gener del 2016, de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, es va accelerar tot el procés independentista, tal com havien promès que passaria en les eleccions de finals del 2015, aquelles en què la llista de Junts pel Sí va obtenir una victòria claríssima però no pas suficient per arribar a la majoria absoluta del Parlament. Per això feia falta la CUP. Després, ja recorden què va passar. Artur Mas, que havia de liderar aquella etapa d’unitat, va ser enviat a la paperera de la història per la CUP, Puigdemont va haver de deixar de ser l’alcalde de Girona i va sorprendre als que no el coneixien, que eren la majoria, perquè es van trobar un president de la Generalitat posat a dit que es va convertir en un tres i no res en líder. Va dir que faria el que va fer. Va superar esculls, com el de la moció de confiança, i va dir que posaria les urnes, i l’1 d’octubre es va votar. Després la manca d’unitat, els partidismes i les males relacions personals entre líders, van fer que tot allò acabés com va acabar. Amb el president Carles Puigdemont a l’exili i els líders independentistes a la presó. Amb un 155 que es va aplicar i que, segons com es miri, encara és molt viu en algunes institucions catalanes.

Tot això és sabut i cadascú ho presenta de la manera que li convé. Les eleccions del 155 van tornar a donar una majoria independentista, Carles Puigdemont va tenir un èxit important encapçalant la llista al Parlament Europeu i sis anys després els vots d’ERC i Junts són decisius a Espanya. L’any que aquesta nit encetarem, si Déu ho vol, serà any d’urnes. Eleccions basques i gallegues. Al Parlament Europeu. I ja veurem si també al Parlament de Catalunya a final d’any. Des del 2017 ha passat de tot. I ara es parla d’amnistia. Bé, en teoria va endavant en espera del paper dels jutges i del Tribunal Constitucional. Pedro Sánchez és el president espanyol gràcies a vots molt diversos i el PP, amb Vox, hauria d’entendre que només ha governat quan s’ha centrat o ho ha fet veure. Ja ho veurem, perquè en política tot canvia en setmanes.

S’espera que el 2024 sigui l’any de l’amnistia. Estaria bé si decaiguessin les causes contra tanta gent que només va sortir al carrer a expressar el seu desig democràtic: poder decidir. Estaria bé si tornen els exiliats Marta Rovira i Carles Puigdemont. Sembla que també ha tornat Artur Mas. Tot ha canviat molt, però els que fa sis anys es declaraven independentistes potser ara no estan mobilitzats, que no ho estan, però no han deixat de ser-ho. Que tinguin un bon any i tant de bo sigui el del retorn dels exiliats.