Murià, historiador i lluitador

Ahir escrivia sobre Josep Maria Murià Rouret i el seu patriotisme català malgrat ser i sentir-se mexicà. Està molt lligat a l’Escala, on va néixer la seva mare i d’on va ser pregoner el 1997. També ho va ser de Fontcoberta el 2012. És historiador i va ser secretari tècnic per part de Mèxic quan es preparaven els actes del V Centenario, i en té multitud d’anècdotes. És un gran consumidor d’allioli quan ve a Catalunya perquè troba que el menjar d’aquí és poc picant, però se n’oblida davant guisats del país i botifarres com les que no troba al seu país. A Mèxic és tot un personatge i més a Guadalajara, al seu estimat Jalisco. El seu mestre i amic Miquel León Portilla el definia com un “amic dels seus amics i persona en qui és possible confiar”, però al mateix temps deia del seu caràcter que podia ser iracund, dur amb els seus alumnes i implacable amb els que considera enemics. Vaja, que quan convé té mala llet. Li va passar quan va visitar per primera vegada Catalunya, el 1964, amb 22 anys, i se’n va enamorar. Va comprovar que el català es parlava al carrer però que també li exigien castellà en llocs oficials. A Correus un funcionari li va exigir: “Hable en castellano”, i ell, fotent-li el passaport mexicà a la cara, li va engegar: “Hablo lo que me da la chingada gana, cabrón.”

Va tornar el 1970, va fer amics, portava llibres prohibits, i ja no ha deixat de venir. Era davant la redacció del diari Avui el dia de Sant Jordi, quan van sortir els primers exemplars de la impremta i es van posar a cantar Els segadors. L’endemà va rebre una garrotada d’un gris. Ha estat sempre al cantó del país. Va aconseguir que Catalunya fos convidada a la Fira del Llibre de Guadalajara, enfrontant-se als espanyols i al mateix president mexicà, que volien portar una comunitat autònoma. Per alguna cosa va ser el fundador de la FIL. Era a peu d’urna el 9-N i l’1 d’octubre es va enfrontar a la policia a l’escola Bruguera de Girona.

Té mil anècdotes per explicar. I les explica. Quan es feien les reunions del V Centenario, que s’havia de dir “del Descubrimiento”, va lluitar i se’n va sortir amb altres països perquè es digués Encuentro entre dos mundos. A Madrid sentia com es malparlava dels catalans davant seu, mexicà, fins que en una trobada li van trucar i el van sentir parlar català. “¿Por qué habla usted en catalán?”, li van preguntar. Resposta: “Por dos motivos: el derecho i el izquierdo.” I els va deixar amb la boca oberta.

La seva família eren amics de Pere Calders i Tísner, però no van tornar perquè un fill tenia la dona embarassada i l’altre, en Josep Maria, feia el doctorat. Van morir a Mèxic. Ell creu que l’independentisme no ha mort, però sempre diu que el gran problema de Catalunya és la seva gran ingenuïtat davant la mala llet espanyola. I aquí hi posa la dreta i l’esquerra i també els exiliats espanyols a Mèxic. Assegura que la tercera generació d’exiliats han perdut el sentiment i molts ni parlen català. Els seus dos fills sí que ho fan i se’n sent orgullós. Pot un mexicà de cor ser patriota català? En Murià, sí. Ell, que va ser amic de Chavela Vargas, explica a les llargues sobretaules com s’ha de beure el tequila. Hi entén i ho practica, l’amic mexicà.