El mexicà més català del món

José María Murià Rouret (Ciutat de Mèxic, 1942) té passaport mexicà, és mexicà, se sent mexicà i està compromès de cap a peus amb el seu país. Però, al mateix temps, és i se sent català i no m’equivoco si dic que, a més de ser un patriota català, és el mexicà més català del món mundial. I que, si Catalunya fos mai un país independent, ell en demanaria la doble nacionalitat. Tinc el goig de poder-me dir amic d’en Josep Maria i espero amb delit els dinars que cada vegada que trepitja Catalunya fem amb els bons amics Joan Ventura, Toni Vilà i Salomó Marqués. O amb Gemma Domènech, amb qui ha treballat en un llibre, i Carles Ribera. Tot i que, d’amics, a Catalunya en té, i molts.

Em ve de gust escriure sobre Murià i Rouret perquè, fa poques setmanes, va rebre a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara el premi Homenatge al Bibliòfil José Luis Martínez, que és el guardó més important, juntament al de millor escriptor i de millor editor, que s’atorga a la fira literària més internacional del món en llengua castellana. De fet, Josep Maria Murià, juntament al seu amic Raúl Padilla, en va ser el fundador el 1987. I va aconseguir que, el 2004, Catalunya fos el país convidat, el que va donar repercussió internacional al llibre en català.

Murià és fill d’exiliats i va néixer a la Ciutat de Mèxic quan els seus pares, Josep Maria Murià i Romaní i Anna Rouret, acabaven d’arribar a Mèxic després d’haver-se exiliat a l’Estat francès el 1939 i haver-ne de marxar el mateix 1942. Allà es van trobar amb Martí Rouret, el germà de l’Anna, federalista amb qui el pare Murià, militant d’Estat Català i separatista, mantenia grans discussions per la seva qualitat de federalista. Això sí, discussions intenses dins de la bona harmonia familiar. De fet, quan Rouret era a punt de morir, va reconèixer al seu cunyat que potser sí que tenia més pes el separatisme que el federalisme.

Quan vaig conèixer Josep Maria Murià Rouret, que és articulista d’aquest diari, on sempre escriu clar i català, no sabia que em faria amic d’un geni. És historiador, escriptor, museògraf, catedràtic i acadèmic. Ha rebut el premi Joan B. Cendrós d’Òmnium Cultural, el 1996, i la Creu de Sant Jordi, el 2009. També té el Llaç d’Isabel la Catòlica, però no en parla. Se’l considera el màxim estudiós del tequila, de la charrería i dels mariachis. Ha publicat desenes de llibres. És el gran investigador de Jalisco, ha estat professor en universitats d’arreu del món, va ser director general de l’Arxiu, Biblioteques i Publicacions de la Secretaria de Relacions Exteriors, president del Colegio de Jalisco del 1991 al 2004 i secretari tècnic per Mèxic, en qualitat d’ambaixador, de la Comisión Nacional Conmemorativa del V Centenario del Encuentro de Dos Mundos.

És un patriota. M’han vingut ganes d’escriure sobre ell després de llegir en una entrevista a La Vanguardia com explicava per què Josep Borrell no va anar a la inauguració de la Fira Internacional del Llibre d’aquest any, com estava previst: “Li vaig enviar el missatge que, si venia, li faria una cara nova.” Les declaracions de Borrell sobre els indígenes eren al darrere de l’afirmació. Aquest és en Murià.