‘Perejàumiques’

‘Adeste fide­les’... Ramon Gir­bau –un edi­tor de cap­te­ni­ment gai­rebé eucarístic envers la seva feina– fa uns lli­bres que són engen­drats, no pas cre­ats. Llum de la seva llum, fills unigènits del pare. A la lli­bre­ria te’ls hau­rien de ser­vir en una patena i no pas ficats en bos­ses de paper. Tan vene­ra­ble és el seu cos. I com que suara l’ambi­ent és d’or, encens i mirra, doncs venite ado­re­mus, t’avanço que ja podem lloar la seva última cre­ació: Perejàumi­ques. Un voca­bu­lari. Ens ser­vi­rem de la fórmula arri­ana per des­criure el mis­teri: “Glo­ria patri, per filium, in spi­ritu sancto”... Glo­ri­fi­quem l’edi­tor a través del lli­bre engen­drat i fem-ho tocats per l’alè de l’espe­rit que el sobre­vola. Em per­mets, lec­tor, que faci una epi­clesi? Pere­jaume, baixa, coi, inter­ce­deix per tots nosal­tres! La llen­gua se’ns mor i no s’albira cap senyal de resur­recció. És immu­no­de­fi­ci­ent, vet-ho aquí, se li ha esmo­llat la sin­taxi, la fonètica, la mor­fo­lo­gia... El cas­tellà se li enco­mana més i més i ja és incapaç de gene­rar voca­bles i expres­si­ons noves, fres­ques, genuïnes. Els lingüistes en diuen dia­lec­ta­lit­zació, jo en dic quina merda! Per això van escar­ras­sar-se Fabra, Coro­mi­nes, Alco­ver i tants d’altres? Amb aquest pano­rama fosc, funest, una llum sem­bla tenir ori­gen foto­vol­taic perquè no depèn pas de les escrip­tu­res fòssils que con­ta­mi­nen arreu. No em fa cap por dir que con­si­dero Pere­jaume l’escrip­tor més impor­tant de la lite­ra­tura cata­lana actual. Per què? Perquè és un pen­sa­dor que poe­titza i un poeta que pensa. Perquè escriu veient-hi més endins. Perquè la seva obra és d’una coherència rocosa res­pecte al seu ves­sant artístic. Però sobre­tot ho és perquè vivi­fica cons­tant­ment la llen­gua, perquè crea parau­les noves. Deriva, com­pon, habi­lita, fa parasínte­sis... “Arbre­per­dre’s”, “entre­pen­sar”, “soni­flai­rant”, “emmont­ne­grit”, “digue­noms”... Parau­les i més parau­les que lle­gi­des en aquesta columna sem­blen un què diu ara aquest, però que, plan­ta­des en l’escrip­tura (en l’escri­ven­tor, en l’obreda) de Pere­jaume, en resulta un cro­ma­tisme epifànic. Com el que ell mateix va empes­car-se (en una enèsima geni­a­li­tat) sobre la terra roja de Mont-roig del Camp, amb tres reis de l’Ori­ent fent qua­dri­co­mies. I ara que par­lem dels Reis, posa’ls-ho fàcil, va: Perejàumi­ques. Un voca­bu­lari, de l’edi­to­rial Días Con­ta­dos, i-essa-be-ena 9788412471564.