El Ter, l’aigua que no baixa

Fa quinze anys Catalunya va viure una sequera extrema que va fer angoixar, i molt, alts responsables de l’aigua, comandats des del departament pel conseller Francesc Baltasar. Es va fer molta conya amb la seva visita a Montserrat i la petició a la Mare de Déu, però al final va ploure, quan ja s’havien mobilitzat vaixells per portar aigua de Tarragona. Llavors es va dir que s’havia pres nota de tot el que havia passat, però no sé on van anar a parar, aquelles notes. En tot cas estem en una situació similar i haurà de ploure molt per tornar a una normalitat, que vol dir tenir els embassaments raonablement plens. Curiosament, ara que estem en emergència, oficial o no, recordarem ben aviat el quart aniversari del Glòria i de les inundacions que va viure la ciutat de Girona, a Fontajau, al GEiEG i en altres punts. I el patiment al Baix Ter, on la mota del riu va estar a punt de cedir. És a dir, vam tenir inundacions, tot i que la mala regulació d’una riera a Fontajau i el desembossament forçat dels embassaments hi va contribuir i Girona va tornar a viure aiguats com no ho havia fet des de la construcció de Susqueda i Sau.

Ara ens falta aigua. Pel Ter no baixen més d’1,97 metres cúbics per segon (el decret de sequera en marca 2) i es tem que, amb l’emergència, hi baixin només 600 litres per segon, molt per sota del que dicta el sentit comú. Hi haurà restriccions encara més severes per als regadius i els pagesos patiran encara més del que pateixen. La séquia Monar, el rec, està sec i les hortes moren lentament assedegades. I és en aquest context que recupero una entrevista a Alfons M. Thió, traspassat dimarts passat. Ell va entrar el 1957 als serveis tècnics de l’Ajuntament de Girona i la seva primera feina va ser fer un dictamen sobre el transvasament del Ter. Val la pena recuperar l’entrevista que li va fer Oriol Mas l’agost del 2009 en aquest diari. Allà hi és tot. Thió explica que van alertar ja llavors que el freàtic del Ter disminuiria i que hi hauria dues conseqüències. L’una, que els arbres de la Devesa patirien, i així va ser, amb malalties continuades fins que les arrels van ser suficients per tornar a trobar aigua. L’altra, que Girona quedaria sense abastament.

Thió explicava que, poc després, durant la primavera, hi va haver restriccions. Els quatre pous que abastien la ciutat es van assecar. Van mirar de parar el cop amb una potabilitzadora que van evitar que marxés de Bilbao cap a una república sud-americana. Es feia cloració, sense filtració, de l’aigua que treien del riu. Després es va arreglar tot amb l’aigua arribada de la depuradora. Alfons M. Thió explicava que la llei preveia que, dels 14 metres cúbics per segon que es va calcular de mitjana que portava el riu, set serien per a Barcelona i la resta, per a Girona, que tindria preferència. Però la captació de Barcelona es va fer a Susqueda i la de Girona, al Pasteral II. I tururut la llei. Ni preferències ni punyetes. I ara cada vegada hi baixa menys aigua a causa de la crisi climàtica. El 2009 Thió es mostrava escèptic amb el retorn de l’aigua del Ter. Quanta raó tenia.