No som ningú sense el cafè dels matins

Avui toca parlar d’un tema realment transcendental, el primer cafè dels matins. No importa quin sigui el teu cerimonial, però, si m’estàs entenent, segur que és cabdal per a tu. I cal complir-lo, escrupolosament. En cas contrari, el dia se’n pot anar en orris abans de les 8 h. Si ets dels que té temps a casa per fer el ritual exactament com t’agrada, ets un afortunat. No és el meu cas, les curses i els crits matinals per posar la tropa en funcionament m’impedeixen de gaudir d’aquelles imatges ensucrades dels fabricants de cafès i cafeteres que podem veure als anuncis. Casa meva no és així, per tant, descartada aquesta opció. I ara toca buscar fora de casa, trobar aquell moment en el qual poder gaudir del cafè que et donarà energia per afrontar les obligacions del dia. No cal dir que segurament l’efecte del cafè és totalment placebo, però el necessito. Passo d’evidències científiques en aquest camp de la meva vida. I aquí és on arriba l’autèntic drama, perquè trobar una cafeteria bona és ara mateix tot un repte. No puc generalitzar, però com que la vida de periodista fuig de les rutines ens hem de buscar la vida pràcticament cada dia i en aquest anar i venir no faig més que trobar-me amb dues opcions. Una, la de les franquícies que volen ser cafeteries però que també venen pa i entrepans i pizzes més seques que els nostre rius. Descartades. La segona, cafeteries que semblen especialitzades però que acostumen a tenir un defecte: el preu del cafè que serveixen els cambrers que es defineixen com a baristes és el d’un plat fons ple de caviar beluga iranià. Potser no hi encaixo enlloc perquè no soc prou jove, prou moderna o prou cafetera. Per tant, també descartades, aquí estic, escrivint aquesta columna sense prendre’m un bon cafè.