Córrer
En dies proclius a nous propòsits, n’hi ha un que sempre va bé de tenir i, sobretot, de fer: sortir a córrer. Per sortir i per córrer. Perquè és gratuït, perquè és un parèntesi d’oxigen, perquè obres la porta de casa i ja ets a la pista. Perquè és com llegir, que si no ho fas no passa res, però si ho fas, passa molt.
L’escriptor japonès Haruki Murakami va començar a córrer quan, després de portar un local de jazz, va decidir dedicar-se a l’escriptura. Al cap d’un any, feia la primera marató. Tant córrer com escriure requereixen constància i disciplina i tot està interrelacionat. Ho explica en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer, un títol preciós de dimensió filosòfica que s’inspira en el recull de relats de Raymond Carver De què parlem quan parlem de l’amor. Ben mirat, córrer és també un acte d’amor, perquè t’hi llances sense saber ben bé com, i qualsevol intent de raonar per què ho fas és en va. Murakami diu que sovint li pregunten en què pensa quan corre. “Si he de dir la veritat, no ho sé gaire. Quan fa fred dec pensar en el fred, i quan fa calor dec pensar en la calor. [...] No penso mai en res que tingui gaire sentit.”
L’escriptora argentina Leila Guerriero també és una gran practicant del fet de córrer. En el seu llibre Teoría de la gravedad, que reuneix una selecció de columnes publicades a El País, n’hi ha una de titulada Comulgar, on parla de córrer. La transcriuria de dalt a baix perquè és una meravella, però per raons òbvies d’espai escullo aquests fragments: “Corro porque me gusta sentir la furia de los músculos, la arrogancia del cuerpo, y porque cada vez es la primera: porque cada vez hay que remontar el agobio y las ganas de no correr y el horror de los primeros minutos hasta que, en algún momento, todo desemboca en un cono de silencio en el que no hay tiempo, ni frío, ni calor, ni cansancio, ni desesperación. [...] Corro porque escribo. Porque es igual de inútil, igual de necesario, igual de pavoroso.” Tant Murakami com Guerriero són de córrer sols i amb música. Però també hi ha l’opció divertida de sortir amb altra gent. A Girona hi ha uns quants grups que surten de forma sistemàtica, com ara les Girunneres, que fan rutes urbanes des de Fontajau; o les TR Girls i Les Nenes Trail, que troten per terrenys més muntanyosos. En tot cas, corre, Forrest, corre!
