Ningú pensa baixar per ajudar-la?

Escena observada durant la sortida en cotxe particular d’un espai delimitat per dues barreres, a banda i banda de la instal·lació. El lloc és un port i té una particularitat: si el travesses en vehicle motoritzat en menys de 15 minuts, ho pots fer de franc. A partir del minut 15, el marcador s’activa i és aleshores quan, abans de treure el cotxe, s’ha de passar per caixa. En aquest context, un vehicle s’atura just davant de la barrera. Per algun motiu que desconec, aquella tanca no s’aixeca, així que la conductora, perquè en aquest cas és una dona com descobriria més tard, no pot sortir. Passen alguns minuts i no se’n surt, així que darrere, formant una línia que sembla tirada amb una recta, comencen a acumular-se cotxes. Veig, des d’una certa distància, com surt una mà per la finestra del primer vehicle i pren el botó d’informació. Res, la filera no avança, així que interpreto que el problema no ha estat resolt. Alguns conductors comencen a posar-se nerviosos. Sonen els primers clàxons. Endevinen quantes persones van baixar del vehicle per oferir un cop de mà a la causant de la cua? Efectivament! Cap ni una. Sonen més clàxons i amb més intensitat. Em limito a observar amb la finalitat de comptar quants minuts poden transcórrer sense que ningú mogui un sol dit, a excepció del que serveix per pressionar la botzina. Finalment, 10 minuts després, la conductora ha de fer mitja volta i tornar per on havia vingut. Això l’obliga a creuar-se amb tots els conductors impacients. És una dona, potser estrangera, que du mocador al cap. És clar, encara li faltava escoltar els improperis de la gent. Si algú l’hagués ajudat des del minut u, potser em podria haver estalviat aquesta columna i, sobretot, la pena i vergonya aliena del moment.