Joves ignorats

Ja fa alguns anys, a principis de segle, vaig entrevistar una noia italiana que s’havia establert a Barcelona perquè no trobava una feina apropiada al seu país i que culpava Berlusconi d’haver propiciat una autèntica fuga de cervells. No és que, ni llavors ni ara, ningú ho tingui fàcil –ni els desocupats en la cinquantena, ni els que tenen alguna mena de discapacitat, ni les persones amb familiars dependents a càrrec, ni els jubilats que subsisteixen amb mínimes pensions...–, però em crida l’atenció la situació dels nostres joves, que estudien i es formen professionalment com mai abans i que, en canvi, no troben una feina prou estable i ben pagada per poder-se emancipar. A la frustració per veure endarrerits els projectes vitals, s’hi afegeix una manca de confiança en el futur que, en el pitjor dels casos, porta a la desesperació. En la meva lògica econòmica d’estar per casa, no entenc com anem allargant l’edat laboral d’una generació ja fora de joc en molts aspectes (intel·ligència artificial, per exemple) mentre joves crescuts en l’entorn digital, amb més consciència ecològica i que hem format amb diners públics, queden al marge del mercat. Em direu que res de nou sota el sol i que així funciona el sistema, però...voleu dir que no ens ho hauríem de fer mirar?