Renaturalitzar la memòria

He llegit aquesta setmana que Catalunya ha de posar-se les piles per atrapar el compromís europeu amb el planeta per al 2030. Qui diu Catalunya diu Girona. A comarques gironines no hem fet prou bé la feina. Potser perquè sempre ens hem imaginat que érem el pulmó del país i que no calia. Però l’actual sequera i els focs estivals dels darrers anys posen en evidència que s’ha fet massa poc. Per no dir gens. Llegint el que estan fent en altres llocs (de vegades només cal mirar amb atenció què fan els que se’n surten), trobo una tendència que moltes ciutats estan adoptant: la renaturalització. Després d’una època de desnaturalització del medi urbà, ara molts municipis, especialment a Europa, escullen el camí de renaturalitzar els seus carrers, places i lleres de riu. Això encara ho han pogut fer perquè, en molts dels casos, qui ho ha promogut són persones que van gaudir de la seva ciutat natural. Així que només els ha calgut rescatar el que la memòria els oferia i recuperar el que ja era natural. I ho han fet abans que el record hagi caigut en l’oblit. A casa nostra he sentit que cal naturalitzar. Sí, ho llegiu bé, naturalitzar les ciutats. Em sembla terrible! Vol dir que s’ha oblidat del tot com eren els nostres barris, els nostres carrers i les nostres places. S’ha oblidat que abans hi havia molts més arbres, més aigua als rius i molts més espais verds. Abans que l’asfalt, el ciment i les places de disseny s’ho empassessin. Els nostres fills no ho poden recordar, perquè mai ho han vist. Per a ells, hem de naturalitzar i no renaturalitzar. No us sembla terrible, també? Hem de ser la generació que desfaci els polígons d’asfalt, buits, i les urbanitzacions de ciment, buides. La generació que faci desaparèixer les places dures i les refaci com eren abans, verdes, amables i usades. Ens toca ser els que deixin que el mar recuperi el que els nostres avis i pares van fer desaparèixer a sota d’espigons contra natura. No podem esperar. Cal que sigui una prioritat. Un pacte entre municipis, entre administracions, entre ciutadans. Hem de fer-ho amb urgència. No perquè el 2030 sigui a tocar, sinó perquè la memòria se’ns acaba. La generació que ve tindrà el que els deixem. I recordarà, com nosaltres, el que tenien. Ara tenim l’obligació de renaturalitzar la nostra memòria, perquè sigui natural per als nostres fills.