Quevedo i els catalans

Francisco de Quevedo és, sens dubte, un dels escriptors més genials de la història. Ara bé, com molts altres escriptors i artistes de tots els temps, això no vol pas dir que fos, ni de bon tros, ideològicament equànime. Al contrari, Quevedo és un escriptor polèmic, abrandat, sovint satíric i immensament versàtil. Entre les seves primeres obres impreses s’hi compten la biografia d’un bisbe i Gracias y desgracias del ojo del culo. Als seus escrits, s’hi troben ben poques referències als catalans, una de les quals és el català amb qui Pablos, a La vida del Buscón, comparteix hostatge, un català d’aquells tan proverbialment avariciosos: “Era la criatura más triste y miserable que Dios crió; comía a tercianas, de tres a tres días”.

Quan el 1641 Quevedo escriu La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero, el comte duc d’Olivares, privat del rei Felip IV, feia més d’un any que l’havia engarjolat al convent de San Marcos de Lleó –avui dia parador de turisme– aparentment havent-lo acusat d’estar en contacte amb l’enemic francès. Amb La rebelión de Barcelona Quevedo deu haver intentat congraciar-se amb Olivares, ja que la Guerra dels Segadors havia començat, l’estiu del 1640, com a revolta contra la política d’Unió d’Armes del privat, la qual atemptava contra el règim constitucional català. El 1641, Catalunya es proclama república independent, i la guerra no s’acaba fins després del ferotge setge de Barcelona, de quinze mesos, el 1652.

A ‘La rebelión de Barcelona’ Quevedo respon a la Proclamación católica, un manifest català que acusa els reis castellans d’ignorar les constitucions catalanes, detalla els abusos comesos a Catalunya per les tropes castellanes i aconsella a Felip IV que prescindeixi del comte duc d’Olivares. Tal com diu Felicidad Buendía, editora de l’obra de Quevedo, amb un considerable understatement, a La rebelión de Barcelona “Quevedo es algo apasionado”; fins i tot s’atreveix a comentar que “Su juicio respecto a los catalanes es algo exagerado”.

La següent selecció reuneix algunes de les frases més contundents contra Catalunya que es troben a La rebelión:

“Nación que para ser aborrecida solo aguarda a ser tratada, y para

engañar, que se fíen de ella.

Gente tan descaradamente impía [...] que pretende hacer cómplice

al cielo en sus infernales crímenes.

Homicidas y traidores [...] eminentísimos discípulos de Caifás y de

sus alharacas.

Todos los bienes que exageran de su país, en abundancia, riquezas,

fuerzas y valentía.

El demasiado orgullo de los catalanes [...] su desorden [...] su dureza

[...] su facinerosa condición [...] la hipocresía patrimonial que tienen.

Son los catalanes aborto monstruoso de la política.

Esa gente, de natural tan contagiosa; esta provincia, apestada con

esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros, que

llaman condado.

Nación que se arma con delitos indignos de perdón, y que para ser

valiente desespera.”

Malgrat el seu esforç per dir les pitjors pestes dels catalans, Quevedo no va ser alliberat fins al 1643, després de quatre anys duríssims de presó. Olivares va morir el juliol del 1645, dos mesos abans que Quevedo, el qual comentà al seu gran amic, Francisco de Oviedo, el que deia la gent: que al cadàver d’Olivares s’havia trobat de tot –pedres, lloses, còdols, colobres, serpents, aigua, calç i sorra– “y yo creo que habría de todo”.

Quevedo va mantenir que els catalans sempre serien enemics d’Espanya. En una carta escrita al mateix Francisco de Oviedo el febrer del 1645, ell havia pronunciat la famosa frase que cita tothom: “Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedare algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.” Una predicció que ha resultat ser una profecia. Malgrat que avui molt sovint es menciona l’any 1714 com l’inici de la catalanofòbia moderna, aquesta actitud es remunta, com a mínim, a la Guerra dels Segadors.