Enmig del paradís dels ‘canis’

Encara estic amb la ressaca d’haver visitat un mercat ambulant de diumenge. La ciutat elegida és el menys important, perquè sospito que deuen ser tots bastant similars. El primer ensurt va tenir lloc amb el preu de l’aparcament: 3 euros cada hora. Si hi romans 65 minuts, doncs pagues 6 euros. Estacionar era més car que el 50% dels productes que s’hi podien comprar. Un cop submergits en la zona de paradetes, sorprèn la quantitat de productes que simulen les grans marques que triomfen entre la gent jove. Millor aparentar que sortir del ramat. Una dona crida: “És una puta imitació!” No sé si esperava trobar-se Giorgio Armani en persona venent samarretes. Una de les millors coses que tenen aquests mercats és la gràcia natural amb què ens obsequien alguns marxants. Quins grans monologuistes s’està perdent el món. “Em pots preguntar ni que sigui l’hora”; “Tinc bosses per a casaments, batejos i divorcis”; “Aquesta bossa és ideal per anar al Carrefour. T’hi cap l’ampolla de 5 litres d’oli. Per 10 euros més te la forro perquè no piti.” L’enginy per posar nom a alguns simulacres també mereix menció: Empòrium Arman, CK (Calvin Klener), Doos... Sorprèn la naturalitat, de portes enfora, amb què conviuen els que paguen impostos per tenir una paradeta amb els que miren de guanyar-se la vida amb el top manta o amb material reciclat. Veus com el sector del top manta funciona com una sola estructura quan s’intercanvien talles i diners entre ells. Et preguntes on s’amaga en aquell moment la màfia que els explota i es queda la gran part dels diners. En algun moment sents que estàs enmig del paradís dels canis. Però la barreja social que emergeix és el que realment ens fa sentir com a casa.