Aragonès, mai mai

Dissabte vaig coincidir amb el president Aragonès al concert d’en Joan Dausà al Sant Jordi. Tècnicament es podria dir que li cobríem l’esquena. Els nostres seients eren els de la fila immediatament posterior a la seva, clatell per clatell. Dissabte mateix, al consell nacional, l’havien aclamat candidat a les eleccions que ell té la potestat de convocar. Fa tota la sensació que aquesta qüestió, per ara, no l’impressiona ni molt ni poc. Li vaig preguntar com estava. Em va contestar amb el que vaig interpretar més com un compliment i una mica estirada d’orelles que com una fugida d’estudi. “Llegint-te”, va dir sorneguer. Més endavant, en parlar-li de la feina que se li havia girat, ho va rebaixar amb el clàssic “mai no en falta, de feina”. No conec ni gustos ni devocions del president, des de dissabte candidat avalat d’ERC, però no impostava. És clar que durant les dues hores llargues de l’espectacle va tenir breus aparts amb la consellera Natàlia Garriga, a la seva dreta. Però era allà per devoció familiar a Dausà i per disfrutar del que segurament era el primer Sant Jordi amb la seva filla. No m’ho va pas dir, però se li veia, escoltava i llegia tot en el llenguatge corporal. Té poca traça per al ball i cap per a la contorsió pèlvica (una mica més que jo, però res de l’altre món). És poc científic, ja ho sé, però tal com taral·lejava el “mai mai” i sospirava a la Judit, signaria que les eleccions van al febrer del 2025. Com no s’ha cansat de repetir.