Més pipicans que parcs infantils

Tinc un amic que planteja que si a Barcelona hi ha més gossos que nens de 0 a 12 anys, també hi hauria d’haver més pipicans que parcs infantils. Ara se’n diuen àrees d’esbarjo caní, perquè soni més polit. Actualment, la ciutat disposa de més de 100 àrees per a aquests animals, gairebé la meitat de les quals, d’entre 300 i 400 m². A l’altre costat de la balança, la ciutat té més de 800 espais públics dedicats al joc infantil, segmentats en àrees destinades a canalla de fins a 5 anys, de 6 a 12 anys i de més de 12. Al final del 2022 va passar per primer cop que els cans van superar els nens: 172.971 els primers, 165.482 els segons.

Entenc que no es diguin pipicans, perquè el pipí el fan pel camí. El meu amic s’exclama perquè ha hagut de sentir que els gossos s’haurien d’aguantar les necessitats fins al pipicà més proper. És indubtable que l’orina dels gossos constitueix un problema de corrosió per al mobiliari urbà, les cantonades i els portals, fins i tot per a les rodes de les motos.El pròxim dia plantejaré al meu amic què li semblaria posar bolquers als gossos. No sé per què, però diria que no ho trobarà bé. Els parcs infantils no deixen de ser pipicans per a nens, amb l’única diferència que els nens sí que porten bolquers. Segurament fan més amistats els gossos als seus parcs que els nens als recintes infantils, on cada tobogan és un Vietnam.

Als pobles deuen mirar això de Barcelona i deuen pensar què hi fa la gent, en aquesta ciutat, criant fills –pocs– i tenint gossos –molts–. Però és curiós com als municipis més remenuts sempre hi ha un parc infantil i un pipicà, encara que estigui envoltat de boscos, prats i muntanyes. Val a dir que, a ciutat, els gossos han colonitzat les platges i el metro. Per mi com si els deixen entrar al cinema, sempre que no mosseguin, bordin o es pixin a la butaca. Fins i tot els deixaria que em llepessin la mà, perquè veieu que no soc antigossos. Abans deixaria que ho fes un gos que un nen. Ecs.

Ara molts amos porten l’animal amb aquells cotxets de quatre rodes que semblen per anar a comprar. Seguint la lògica del meu amic, potser als combois del metro caldrien més espais reservats per a cotxets de gos que per a cotxets de nen.

Intueixo que el meu amic censura els restaurants que no accepten gossos i aplaudeix els que no deixen entrar-hi nens. Tinc altres amics que segurament prefereixen un restaurant que no permeti gossos ni nens, i d’altres que trien els que hi pot accedir tothom, adults inclosos. Potser estem fent l’enze i hi ha una veta de mercat per als restaurants exclusius per a nens i gossos sense tutors legals de cap d’ells. Encara que, a la Barcelona on hi ha cafeteries amb gats, potser això ja està inventat.

Al marge dels pigall, el que també em pregunto és el sentit de tenir un gos en una ciutat on sempre ha d’anar lligat i que no pots ni portar lliure per Collserola perquè és un parc natural. És clar que almenys 172.971 persones em sabran respondre. I potser el meu amic també.

Ja ho sé, la resposta és amor.