Crònica de Barcelona
L’esperit olímpic viu a Nou Barris
El parc de Can Dragó s’ha convertit en un espai on els veïns van a practicar esport a l’aire lliure
Nou Barris és un dels districtes de Barcelona que més ha canviat les darreres dècades. Per a bé. Les males llengües diuen que és un premi a la fidelitat dels veïns al vot socialista fidel que tants anys ha sostingut alcaldes del PSC, però qui va veure l’estesa de descampats que era el districte als anys vuitanta sap que la remodelació d’aquesta part del nord de la ciutat estava més que justificada.
Com en altres parts de Barcelona, l’Ajuntament va aprofitar l’avinentesa olímpica per fer un canvi de look al districte. Dos anys abans dels Jocs es va inaugurar, al barri de Porta, la primera fase del parc de Can Dragó, una zona verda amb una pista d’atletisme i un recinte poliesportiu que va servir de sala d’entrenament dels equips de voleibol i gimnàstica rítmica dels Jocs Olímpics. La piscina descoberta més gran de Barcelona és allà mateix.
De cop i volta, els veïns de Nou Barris i de la veïna Sant Andreu, a l’altra riba de la Meridiana, es trobaven amb unes senyores instal·lacions esportives a tocar de casa, un parc enorme i un oasi de pau “dissenyat com a espai de transició entre el soroll del trànsit de la Meridiana i el silenci del cementiri de Sant Andreu”, segons descriu el web de l’Ajuntament.
I els veïns de la zona i, fins i tot, els de més enllà s’han abocat a fer-se seu aquest espai i, sense adonar-se’n, a recuperar l’esperit olímpic de fa tres dècades.
Durant tot el dia –i part de la nit– el parc és ple de gent que fa esport. El matí és l’hora dels qui treballen de tarda i dels jubilats, com la Núria i la Rosa, dues germanes que venen des de la Sagrera, a uns 20 o 25 minuts a peu, per fer classes de taitxí o de txikung, segons el que toqui aquell dia, juntament amb desenes de persones grans més (de vegades arriben al centenar). Hi ha classes cada dia feiner, d’onze a dotze, i són de franc. A més, són una bona ocasió per fer petar la xerrada amb els companys que han conegut allà.
A la vorera del davant, a les tardes no hi ha mai cap de les tres cistelles de bàsquet lliures. Grups d’amics –o de saludats– i pares amb nens juguen patxangues i trenquen la remor dels cotxes de la Meridiana amb els bots de la pilota. Des d’allà veuen passar els corredors (això que ara en diuen runners) amb samarretes llampants fent voltes per l’exterior del perímetre de la pista d’atletisme –on s’entrenen els que en saben més. Molts corren en grup i, sovint, dirigits per un entrenador.
També n’hi ha que passegen (alguns amb bastons de marxa nòrdica) o que caminen ràpid com fan l’Anselmo i la Toñi, veïns del barri, que estan “encantats” de tenir un espai com aquest a la vora de casa. Tocant al pont del Dragó, en Pedro fa flexions a terra amb els guants que fa servir per a la bicicleta. Té una rutina diària que l’ajuda a estar en forma: 10 voltes pel perímetre del parc i les sèries d’exercicis de rigor.
De vegades, fer que la població surti de casa i faci exercici és tan senzill com propiciar-ho amb una actuació urbanística. El verd i els espais amplis lliures de cotxes atrauen la gent i quan els ciutadans passen per Can Dragó i veuen els veïns movent el cos s’animen a copiar-los. Ves que no fos això, el famós esperit olímpic de Barcelona.