Foc per l’audiència

Ni M. Rajoy, ni Jorge Fernández Díaz, ni Francisco Martínez, ni José Manuel Villarejo es beneficiaran de la llei d’amnistia, es redacti com es redacti i s’aprovi com s’aprovi. No patiu gens per això! Podeu estar més que segurs que no ho necessitaran. Tinguéssim tan segura la rifa de Nadal!, que deia l’àvia Neus. Totes les fogueres que s’encenen a l’entorn de l’operació Catalunya acabaran amb res. Fum i cendra. És amb el que acaben les fogueres. Si es vol fer carbonet, es crida un carboner i fa una carbonera. Però les fogueres que veiem cada dia, més o menys sincronitzades en tres o quatre o cinc mitjans, que 24 hores després són substituïdes per noves fogueres, nous fums i noves cendres, són fogueres pels clics i per l’audiència. Es fan amb la llenya que es fan, i molts dies al vespre ni queda caliu per coure a la brasa. Tot se’n va en flamarada. Són fogueres per l’audiència. Als uns, els van molt bé perquè els van directes a la vena de l’Estudi General de Mitjans. Als altres, els van molt bé perquè distreuen l’atenció i no ens fixem en el que potinegen aquests dies. Ningú s’entreté a fer carbonet, que necessita entre 20 i 30 dies de paciència un cop s’ha construït i s’ha encès la carbonera. Política i mitjans vivim cada vegada més com els protagonistes de la pel·lícula del 1981, de Carlos Saura, i Os d’Or a Berlín, Deprisa, deprisa. Si no ho aturem, és molt possible que acabem com aquells protagonistes.