Carrils bici que fan ensopegar

El darrer informe de sinistralitat presentat per l’Ajuntament de Barcelona indica que la major part dels atropellaments succeeixen perquè els vianants no creuen els carrers per les zones assenyalades o correctes. Per tant, és essencial que quan hàgim de passar d’un carrer a un altre ho fem tal com ho demana el codi de trànsit. Fins aquí, tots hi estem d’acord. Però sabem que hi ha algun moment en què es pot donar un imprevist. Si tenim més pressa del compte, si pensem que hi som a temps a creuar perquè no ve ningú, o si una persona gran no es veu amb cor d’anar fins al semàfor... El fet és que, sovint, emprem la via curta per creuar.

Darrerament, s’han donat casos en què, en molts d’aquests creuaments, el vianant ensopega amb uns topalls negres o grisos que separen el carril bici de la calçada dels cotxes. I el resultat és una visita a urgències per caigudes protagonitzades sobretot per gent gran. Tal com es veu a la foto, el topall es confon amb l’asfalt i no és gaire gros. Es fa difícil entendre quina funcionalitat pot arribar a tenir. Per a les bicicletes també pot ser una manera de descarrilar, si hi encaixen la roda sense voler. Per als cotxes pot ser la causa d’una pèrdua de control i acabar envaint la via de les bicicletes... En tot cas, si hi han de ser haurien d’estar pintats de colors lluents, fluorescents, amb llums o blancs. Han de ser molt i molt més visibles, que ara ja els anomenen “mataiaies”.

Cal insistir que estem parlant d’un problema que, si tots seguíssim les normes, no existiria, però, ai!, el món no és perfecte i per arribar a una mínima convivència entre cotxes, bicicletes i vianants, caldrà aprendre, i el que és més important, desaprendre, molts costums adquirits al llarg dels anys.

Que, de la mateixa manera que el que va a peu ha de passar per on li toqui, la bicicleta no pot envair la vorera (hi ha pocs ciclistes que ho recordin, això), i els vehicles no han ni d’acostar-se al carril bici. Aquestes “invasions”, si tots volem un món pacificat de cotxes, que el volem, hauran d’anar disminuint. Mentre ens anem entrenant a ser perfectes, ens cal que les institucions responsables ens ajudin a no caure. I en aquest cas, l’afirmació és literal.

Dues entitats tan diferents com el RACC i Amics de la Bici es posen d’acord a l’hora d’assenyalar que la xarxa de carrils bici de Barcelona continua sense ser adequada per a una gran ciutat. Tot i l’augment de vies per a bicicletes, la sensació de no disposar d’una xarxa contínua, on es pugui circular de manera segura, continua present entre els ciclistes.

Des d’Amics de la Bici s’insisteix que a la xarxa bàsica principal cal fer carrils bici segregats o un altre tipus d’espai específic. Segons diuen, la falta d’amplada dels carrils, el fet que s’han creat prenent espai a la calçada i la presència de contenidors i aparcaments de cotxes són algunes de les realitats que afecten la bona conducció en bicicleta: quan un conductor aparca i obre la porta que dona al carril, o quan un ciutadà creua la via ciclista per deixar escombraries al contenidor és un moment de perill. Més clar, l’aigua.

Estaria bé fer cas dels que hi entenen i pensar una alternativa a aquests topalls, ben aviat inútils i sovint perillosos.