La desertització

La crisi de la sequera que patim a Catalunya en tot allò que té de dramàtic, de desencarnat i, en definitiva, de real, també es projecta com a metàfora de la cruïlla existencial en la qual es troba el país. Més enllà de la devastació mediambiental, la perspectiva és inquietant amb la desertització cultural i nacional que ens corca com a comunitat. No és possiblement casualitat que la desídia amb la qual les nostres elits, i en especial el nostre govern ultraminoritari, han bregat amb el repte de l’escassetat de l’aigua sigui la mateixa indolència (i incompetència) amb la qual s’han enfrontat a la descomposició del sistema educatiu, a la reculada de la llengua i, en general, a l’evaporació de la cultura com a element de cohesió social.

En tots els casos es podia copsar el cataclisme que s’acostava, els indicadors eren difícils d’esquivar per a qualsevol persona interessada en l’àmbit públic i amoïnada pel benestar col·lectiu, i en cap dels conflictes no és que s’hagin pres mesures insuficients, és que no s’ha plantejat cap proposta en cap sentit, almenys des de l’espai polític que avui governa la Generalitat i força institucions.

La sequera ja va flagel·lar bona part del territori a la primera dècada del mil·lenni i en comptes d’aprofitar el projecte d’integració europeu per reclamar solidaritat hídrica amb conques no peninsulars i concebre grans infraestructures que asseguressin el subministrament d’aigua, es va optar en els temps del segon tripartit pels pedaços que representaven les dessalinitzadores (d’altra banda també responsables d’un consum energètic insostenible). Dit d’una manera resumida: la migradesa de la quotidianitat i del continuar arrepapats a les institucions arruïnava els projectes ambiciosos que haurien garantit un horitzó més estable per a tothom.

El cicle es reprodueix en tots els elements del quadre social: la impossibilitat de gestionar un sistema de vida mínimament igualitari i digne amb un increment de població descontrolat procedent de la immigració que col·lapsa els serveis públics, la manca de definició d’una política industrial, tecnològica i de creació de riquesa que s’ha subordinat a l’especulació depredadora dels sectors immobiliari i turístic o l’absència completa d’un pla d’implantació d’energies renovables o de gestió de residus que ens col·loca a la cua del món desenvolupat en aquests àmbits (com també som a la cua del món desenvolupat en l’al·ludit model d’ensenyament).

És clar que quan s’ha renunciat al veritable objectiu ambiciós que va marcar la darrera dècada, el de la independència nacional, condició necessària per decidir plenament sobre totes les altres qüestions, s’ha renunciat a tot. En efecte, ens enfonsem en un malson, que inclou la perspectiva de l’extinció nacional, perquè no vam ser capaços d’un major sacrifici quan tocava.

¿I quina desertització pot ser més eloqüent que tenir un govern zombi, un govern que fou investit per culminar la independència i que s’arrossega amb trenta-tres diputats de cent trenta-cinc per la seu de la representació ciutadana tot gestionant la rendició sense cap projecte de futur i amb l’única vocació de continuar proporcionant un sou públic als seus quadres de buròcrates?

El desastre serà difícilment evitable. Potser ens haurem de resignar a la decadència definitiva, que implica la progressiva minorització de la catalanitat, l’atomització social, la lluita ferotge pels recursos escassos i el confinament dels creadors, científics i amants de la cultura i del pensament en la seva torre d’ivori a Catalunya, o fins i tot a l’exili, totalment desconnectats d’un cos cada cop més esfilagarsat i més dissolt en un magma que en podríem dir hispanitzat o més aviat, en il·lustratives paraules de Xavier Díez, “reguetonitzat”. Però potser encara som a temps de revertir aquesta perspectiva sinistra, cosa que implica reprendre el projecte sobiranista però que a curt termini exigeix fulminar el govern zombi. Cal un pla de xoc de reconstrucció nacional, cultural, econòmica, tecnològica i mediambiental que en cap cas poden ni plantejar-se aquells que ens han fet caure a l’abisme.