Joaquim Maurín, la recuperació d’un comunista

A 50 anys de la mort de Joaquim Maurín s’han publicat diverses obres que recuperen el pensament d’aquest comunista heterodox nat a l’Aragó el 1896. En primer lloc, s’ha publicat la versió original de 1935 d’Hacia la segunda revolución per part de la Fundació Andreu Nin. De segon, també de la Fundació Andreu Nin, tenim una antologia d’escrits sobre la seva vida, Maurín: una historia del siglo XX. Per últim, de l’editorial Tigre de Paper n’ha sortit un recull que inclou una traducció del llibre de 1932, La revolución española. De la monarquía absoluta a la revolución socialista, junt amb els seus articles en català, aplegats sota el títol de Les forces motrius de la revolució. Realment, un boom editorial al que sols mancaria la reedició del primer llibre escrit per ell, Los hombres de la dictadura.

És un bon símptoma constatar l’atracció que genera una figura cabdal no només entre el públic sinó també entre les noves generacions d’historiadors i les corrents renovadores de la historiografia. Tant en termes d’estudi del paper del moviment obrer en els processos nacionalitzadors o de construcció nacional, com respecte del caràcter transnacional de la seva militància, sense oblidar l’aportació a la història local, en aquest cas Lleida i Barcelona on va raure gran part de la seva actuació sindical i política.

Com tota recepció d’ampli espectre també han aparegut crítiques, com la publicada en un article d’aquest mateix diari on es pot llegir que “Maurín no va escriure mai en la llengua d’Ausiàs March”. Però en canvi a la premsa catalana d’esquerres, des de L’Opinió, fins a la mateix premsa del Bloc Obrer i Camperol, L’Hora, Avant o Front, podem trobar més d’una vintena d’articles en català signats per Maurín.

És per això que és difícil de creure que Maurín fos incapaç d’escriure els seus propis articles en català. Com a candidat del POUM pel Front d’Esquerres al 1936 la premsa del BOC faria públic dos projectes de llei per a la legislatura: el primer d’ells per a garantir que “els diputats a les Corts Centrals podran expressar-se amb el propi idioma nacional” i el segon per a l’oficialitat del català en tota l’educació pública (Front, 31 de gener de 1936). S’ha d’estar obert als nous descobriments i a les proves documentals mateixes.

Un dels altres greuges soferts per Maurín rau en les especulacions sobre la seva carrera política a l’exili. Un exercici de ciència ficció que malauradament una part de la historiografia catalana ha dut a termes amb d’altres personatges produint més aviat interpretacions sobre el que haurien esdevingut més que no pas pel que van ser efectivament. En aquest cas, Maurín fou membre de les Joventuts Republicanes de Lleida, del Partit Republicà Autònom Aragonès, secretari general de la CNT, líder dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris, secretari general del PCE, delegat de la Internacional Comunista, dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol, del POUM, fundador de l’Aliança Obrera... Aquesta trajectòria és la realitat de la realitat que genera tant d’interès.

En conclusió, és cert que després de passar per les presons franquistes Maurín s’orientarà cap al periodisme i en un sentit més aviat conservador però les recuperacions més vives s’han interessat pel Maurín polític per raons més que evidents. Ja que es tracta del Maurín encarnat amb els treballadors i els seus patiments, com els lloguers desorbitats o les llargues jornades laborals, es tracta del pacifista i antibel·licista que rebutja l’horror de les matances industrials del capitalisme, ja sigui a Europa, Abissínia o al Rif, de l’acarnissat amb les oligarquies i les monarquies vetustes.