“«Puta Cataluña»”

Ser català a Espa­nya, més enllà de tòpics, no és un fet natu­ral. Que el Ber­nabéu et cridi “puta Cataluña” i no passi res de res és una anècdota de les mol­tes que pots arri­bar a acu­mu­lar al llarg d’una vida, sense esforçar-te gaire o gens. Comen­cen acu­sant-te de par­lar en català perquè no et puguin enten­dre i aca­ben acu­sant-te de ter­ro­rista pel fet de par­ti­ci­par en una mani­fes­tació. I tot el que hi ha entre mig té una coherència, això no se’ls pot negar. De par­lar en català en comp­tes de cas­tellà, tot d’una, pas­ses a dis­cri­mi­nar el cas­tellà, a voler que no es parli, a per­se­guir-lo fins a tor­tu­rar els nens que a l’escola dema­nen anar al lavabo en cas­tellà. Si, a sobre, no t’agrada el fla­menc i con­si­de­res els toros una car­nis­se­ria cruel, tras­pas­ses una línia ver­me­lla i, tot d’una, pas­ses a odiar Espa­nya, la seva cul­tura i els que l’esti­men. De cop i volta, sense moure un dit, ni gai­rebé ado­nar-te’n, sents com t’acu­sen en el millor dels casos de supre­ma­cista i en el pit­jor de racista. Seguint amb els clàssics enca­de­nats, com que dones només el 10% de la riquesa que gene­res i et quei­xes, també t’acu­sen d’inso­li­dari, de voler empo­brir altres regi­ons d’Espa­nya i, si no bai­xes del burro, t’aca­ben acu­sant direc­ta­ment de lla­dre. I a par­tir d’aquí, ancha es Cas­ti­lla o, com diu el refrany cas­tellà, no qui­e­res caldo, toma dos tazas, o tres o les que cal­guin. Sobre­tot si se t’acut pen­sar que Cata­lu­nya és una més dels cen­te­nars de naci­ons que hi ha al món. Tot d’una, dei­xes de ser un ciu­tadà pacífic, amant de la lli­ber­tat i cre­ient i prac­ti­cant de la democràcia; de fet dei­xes de ser una per­sona humana perquè, tot d’una, ets l’ene­mic. Tota­li­tari, nazi, lazi, ene­mic de la democràcia, cor­rupte, cons­pi­ra­dor, con­dem­nat a vagar per la galàxia, cri­mi­nal, col­pista, admi­ra­dor de Hit­ler, soci de Putin, delinqüent, puto catalán de mierda i altra lite­ra­tura biliar que els estal­vio. No és gens estrany que l’Estat ens acusés de rebel·lió, de sedició o de mal­ver­sació, ni ho és ara que ens acusi de traïció o de ter­ro­risme. La pre­gunta és què carai fem for­mant part d’aquest Estat que no ens entén, no li caiem bé i som l’abo­ca­dor de tanta mala llet.