Urgències culers

La millor plantilla de la història del Barça ens farà passar, als culers, les pitjors festes de Nadal. El pitjor no és que el Madrid guanyés justament al Camp Nou, ni que estiguin set punts per davant, sinó tenir la sensació que ells saben a què juguen i Rijkaard, en canvi, ha perdut la brúixola al camp i l’autoritat al vestidor. El Barça d’ahir a la nit és un equip angoixat, amb molta menys sang que el rival i, amb tanta desconfiança, que cap jugador és capaç de fer una bona passada de més de deu metres. No és només Ronaldinho qui està baix de forma. Deco s’encaparra en aquest futbol egoista de conduir totes les pilotes perquè sembli que fa moltes coses. Ahir Eto’o tampoc no la va rascar. Fins i tot Iniesta, descol·locat, semblava dolent. La defensa jugava amb els nervis propis d’infantils: Puyol, Abidal i Zambrotta somniaran amb els seus rivals. El tàndem Márquez-Milito picava constantment sortint de la posició i, de fet, així va arribar el gol del Madrid en el moment, per a més pega, que el rival estava amb deu (per lesió de Sergio Ramos). D’això se’n diu badar.

El Barça, és veritat, duia vint-i-dos mesos invicte al Camp Nou. Però també fa dos anys i mig, des de l’abril del 2005, que el Barça no enamora amb dos bons partits seguits. Amb tot, per la inèrcia que portàvem es va guanyar la Champions i ens vam creure els reis del món. Pagats de nosaltres mateixos, ens vam penjar del núvol de l’autocomplaença i la galeta de la caiguda està sent massa dura. El triangle Rijkaard-Ronaldinho-Eto’o, que van portar el Barça al capdamunt, també s’ho estan carregant tot. Després que l’any passat, pel seu mal cap, el Barça va regalar tots els títols, pensàvem que la junta hi posaria remei. Però, al marge de les paraules, tornem a ser on érem. El club torna a tenir massa urgències i, de moment, no se saben resoldre.