Passar pel carrer de Farners

Fem memòria d’arxiu. Al barri vell de Santa Coloma hi ha un car­rer que fins fa poc es conei­xia popu­lar­ment com “el car­rer que no es passa”. L’expli­cació? Que temps era temps, qui­nes coses, plo­via aigua del cel. Lla­vors un tor­rent s’hi des­bo­cava i xip-xap si t’hi fica­ves. Hi bado­quejo davant d’una paret mit­gera i penso que avui el car­rer hau­ria de reba­te­jar-se: “car­rer que s’hi ha de pas­sar”. Perquè sí, perquè et fal­ta­ran ulls per mirar si vens on soc jo ara. Quan t’acos­tis a l’Arxiu Comar­cal Sel­va­tans, espera’t, home, i no t’hi fiquis a la pri­mera. Passa-hi pel davant, trenca pel “car­rer que no es passa” i vine fins a la façana del dar­rere. Au, ara aixeca el cap i no et faci cap ànsia dei­xar anar un “oh, que maco” (tots tenim un punt pixa­pi­ner quan la mirada se’ns enlla­mi­neix). De què es tracta, em dema­nes? Comen­tem-ho, si vols, però que no ens senti ningú. El mural és de l’artista gallec Wedo Goás, fa gai­rebé 200 metres qua­drats i és una delícia. La noia que s’hi repre­senta, tan poli­da­ment enguan­tada, tan mona­cal­ment albada, sem­bla endreçar un docu­ment gràfic. Sí, a mi també em sona, aquest docu­ment, però mira, val més que ho dema­nem a en Sebastià Goday, que ara arriba. “És el retall d’una imatge del qua­dre d’Antoni Estruch Bros (1873-1957) que es con­serva al Museu d’Art de Saba­dell.” El que no sàpiga d’art aquest home no ho sap ningú a Santa Coloma... Fa goig, oi? Més que un mural pictòric, més que una mos­tra més de street art, els dili­gentíssims arxi­vers Quim Car­re­ras i Joa­quim Puig­de­mont han fet un tre­ball anamnèstic a través de l’artista: un aju­dar a recor­dar, un por­tar al pre­sent els records del pas­sat perquè hi que­din fixats (arxi­vats?), un tor­nar a la memòria les idees que cor­ren el risc de que­dar obli­da­des. Els Sega­dors, els braços i mans bran­dant els podalls, el Cor­pus de Sang d’un poble que va fer bai­xar cap a Bar­ce­lona una tor­ren­tada d’indig­nació i orgull naci­o­nal. Dar­rere l’arxiu, el mural cau sobre una par­cel·la urbana buida i deso­lada, sense ànima. Tant de bo que l’Ajun­ta­ment la con­ver­teixi en una plaça de lec­tura i medi­tació per tal que l’arxi­ve­reta de la pin­tura ens recordi la història i el pas­satge per on tard o d’hora, amb altres diri­gents més deci­dits, hau­rem de tor­nar a pas­sar.