Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Pre-mort
La llarguíssima agonia artificial de la qual és víctima Tito planteja una vegada més la terrible “pràctica” de la mort a la qual hem arribat. El contrast amb la “teoria” de la mort que al llarg dels segles han formulat pensadors i poetes és impressionant. Tot allò de “no hi ha res que pertorbi el seu final, és la nit d’un bell dia”, o “voldria morir un vespre, sota un cel rosat, per una bona causa”, tota mena de literatura sobre una mort discreta o harmònica amb la vida s’ha convertit en una befa.
A la premsa alemanya apareixen darrerament moltes opinions favorables que el ciutadà pugui “assegurar-se” una mort natural i, si voleu, “humana”, en el sentit que el propi cos actuï a la seva manera i no es vegi afectat per unes atencions intensives innecessàries. El més curiós és que aquestes veus proposen que aquest dret pugui ser precisat en un testament.
Això introdueix la novetat de fer un testament pre-mort, per dir-ho així, una declaració d’“últimes voluntats” que seran conegudes i tindran vigència abans que es produeixi el decés. En la inconsciència d’una agonia tècnicament allargada el moribund no pot dir “prou!”, i es tracta de manifestar el dret a morir en un document prèviament redactat.
Em penso que, efectivament, al costat del testament clàssic, pot generalitzar-se el costum de fer un testament que ja no serà per a després de la mort, sinó que entrarà en vigor en el moment que el malalt haurà perdut la seva capacitat de decisió. Aquest document pot incloure no tan sols el seu desig en relació amb els criteris de tractament mèdic, sinó també les “voluntats” referides a d’altres aspectes personals, familiars, professionals, etc. És una declaració que jurídicament podria ser perfectament estructurada, i d’aplicació immediata quan s’acredités que el malalt ja no pot comunicar-se amb el seu entorn.
Sovint la mort agafa per sorpresa, i en d’altres casos les ganes de viure o l’engany ambiental afavoreixen aquesta imprevisió. Sempre s’ha considerat que la mort “venia sense avisar”… almenys fins fa poc.
Ho dic perquè ara sembla que els nord-americans intenten que la mort sigui “programable”, o més exactament: que el tradicional interrogant “Quant de temps em queda de vida?” pugui ser contestat. La pregunta es fa, naturalment, a un ordinador. Hom subministra a la màquina una informació sobre les malalties sofertes, l’alcohol que s’ha begut, el tabac que s’ha fumat, antecedents, hàbits, etc. Un cop ha “escoltat”, sembla que l’ordinador demana pel seu compte detalls complementaris. Al capdavall, el metge informàtic indica “l’esperança de vida”… i hi afegeix alguns consells per a allargar-la.
Sospito que hi ha un error molt greu: no incloure, entre tantes preguntes, aquesta: “Ha estat sotmès, abans, a un altre test com aquest?” Perquè és indubtable que la sentència de la màquina, tan sobtada i inapel·lable, ha de produir un xoc molt fort, d’aquells que els metges diuen que poden escurçar la vida uns quants anys.