Vertígens evolutius

Reco­llia El Punt ahir que el Museu d’Història de Girona rebia el pri­mer micròfon de Ràdio Girona per on es lle­gien els comu­ni­cats en temps de la Guerra Civil, mos­trant en una foto de postal antiga una locu­tora pre­ci­o­sa­ment empo­lai­nada i a punt de lle­gir un but­lletí. En veure-la em venia la imatge de la meva àvia Lola escol­tant cada tarda des de la Vall d’en Bas El con­sul­to­rio de Elena Fran­cis en una enorme Mar­coni, objecte sagrat que els nens no podíem tocar. No sé si ho feia men­tre cosia algun botó, o si cosia algun botó per tenir el moment radiofònic enmig dels que­fers page­sos. El cas és que a l’hora en punt la melo­dia no fallava, i durant el pro­grama no es tole­ra­ven inter­rup­ci­ons, com tam­poc en el pronòstic mete­o­rològic, quan l’avi Ton manava callar fins i tot les mos­ques. Això que sem­bla reme­tre’ns a l’any mil, pas­sava a la Gar­rotxa dels setanta, ja veieu. I qui m’hau­ria dit que no gaire més tard, el 1984, començaria jo com a cor­res­pon­sal a Bar­ce­lona d’un espor­tiu, el Dia­rio As, sent sense saber-ho la pri­mera peri­o­dista de ten­nis dona de l’Estat espa­nyol. Això, que no poques anècdo­tes em va dur a viure, com­por­tava una feina tan 2.0 com escriure les cròniques a mà, tru­car a Madrid “a cobro rever­tido”, i sen­tint la veu del tele­fo­nista “Sí, acepto”, que em con­nectés amb un dels tres taquígrafs per dic­tar-li el meu text. Un autèntic pur­ga­tori, donat que els noms dels juga­dors eren sovint estran­gers i calia lle­tre­jar-los, que els resul­tats en una ronda ini­cial són ina­ca­ba­bles, i que el meu inter­lo­cu­tor sabia d’aquest esport el que jo de física nuclear. Tar­da­ria uns anys encara el fax, i amb ell enviar el tre­ball escrit en una petita Oli­vetti portàtil que con­servo. I a poc a poc, el mòbil. Com far­dava el com­pany de l’Agència Efe exhi­bint aque­lla maleta amb auri­cu­lar des de la qual es podia comu­ni­car amb la cen­tral d’Espa­nya asse­gut a les gra­de­ries de Roland Gar­ros! Després, a finals dels noranta els ordi­na­dors gua­nya­rien ter­reny, i més amb la irrupció d’inter­net i el bol­cat directe dels arti­cles a la plan­ti­lla del rota­tiu. Des de la con­nec­ti­vi­tat actual sem­blen històries de vella, però qui ho relata té a penes sei­xanta anys. I quan ho fa recorda el ver­ti­gen dels seus majors davant l’evo­lució, que ella jut­java ben inno­cent. Ves per on, ara a mi em passa el mateix.