“Són quatre pedres...”

Fa molt pocs dies la regidora de Cultura va utilitzar aquesta expressió al Consell de Patrimoni referint-se al jaciment mataroní de Ca la Madrona... Trist, molt trist, que una regidora municipal no pugui copsar la importància de tal troballa arqueològica, tot i els set informes rebuts de les més altes instàncies científiques i arqueològiques de Catalunya. Perquè a Mataró tenim un greu problema: no estimar el nostre llegat patrimonial. Quantes i quantes restes del passat comú hem destrossat, quantes n’hem fet desaparèixer a canvi d’un present ple de promeses de desenvolupament modern, ben sovint mai complertes. Can Fàbregas en seria l’exemple més paradigmàtic i desolador, però també “l’alberg per a pobres” –escola Menéndez y Pelayo durant molts anys– de l’alcalde Josep Abril, a qui podem dedicar escultures però de qui destruïm una de les seves obres més particulars. Seguim amb Can Xammar, el Teatre Clavé i tantes altres, que qui viu a Mataró des de fa anys recordarà amb tristesa. Quan al Masnou veiem Ca n’Humet, a Granollers Can Roca Umbert, fàbriques esdevingudes centres culturals, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica a l’antiga Aymerich, Amat i Jover de Terrassa o a Badalona la seva vil·la romana, avui museu emblemàtic, situada sota un bloc de nou pisos, pensem per què Mataró, tenint una història semblant a aquestes ciutats, ha perdut irremissiblement gran part del seu patrimoni antic? I ho ha fet de manera continuada i durant molts anys. Mataró i això, afortunadament, no ho pot canviar ningú, s’ha construït damunt poblacions des dels temps ibèrics, passant pels romans, visigots, medievals o d’època moderna i contemporània... persones de molt diverses èpoques que van triar aquest bell indret de Catalunya, situat entre el mar, l’estimat mar de Mataró, i la muntanya de la petita, bonica i molt accessible Serralada Litoral. Aquest llegat ens conforma i ens fa ser com som, però cal descobrir-lo, estudiar-lo, interpretar-lo, conservar-lo, museïtzar-lo i difondre’n la importància. Que no passi com amb la Torre Llauder, allà bastant sola i sense que, amb les seves activitats de segle XXI, formi part de l’entreteixit de la vida cultural de la ciutat. Per defensar aquest patrimoni amenaçat hem format l’entitat comarcal Associació en Defensa del Patrimoni Cultural de Mataró i el Maresme (Adepac MiM). Per ara som poca gent, però gent que no callarà davant de cap agressió al patrimoni compartit, perquè una societat és culta quan sap estimar el seu passat, aquest llegat que la profunditat de la terra ben sovint ens regala. Com el jaciment de Ca la Madrona que ens pot explicar, si el sabem llegir, com va ser el naixement de Mataró, quin tipus de població hi vivia, en podríem fer un pol d’atracció cultural per conèixer millor el nostre passat, i fent-ho, construir un futur ciutadà millor, avui que Mataró també rep quantitat de persones que venen d’arreu del món, que han triat aquest bell i dinàmic indret entre el mar i la muntanya per refer-hi la seva vida i arrelar-s’hi. No anem contra el Parc de l’Economia Circular, mai no hi hem anat; només ens oposem al disbarat d’un trasllat que pot ser, com altres cops, la seva destrucció, ja que no hi ha cap planejament de reconstrucció al seu nou emplaçament. Només volem parlar amb els responsables del Parc –Ajuntament de Mataró, ajuntaments de la comarca, Consorci de Residus i Generalitat– per estudiar la possibilitat de compaginar, sense fer cap trasllat, la museïtzació del jaciment i la construcció del Parc. Ja fa un any que maldem per aconseguir-ho, però per ara tot ha estat opacitat, negativa a tramitar el BCIL, menyspreu, maniobres de pressió i quasi de corrupció, sense cap resultat de diàleg ni de respecte a aquest tresor. Quan la directora dels museus de la ciutat diu, al mateix acte, que l’Adepac fa demagògia, responem que la demagògia, i gravíssima, és malmetre el patrimoni, quan es té la responsabilitat professional i cívica de preservar-lo. Si la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat dona el permís per al trasllat –destrucció– del jaciment de Ca la Madrona, el poder polític, del diner i de l’especulació haurà vençut la defensa del seu llegat històric i, altre cop, una sinistra capgrossada mataronina haurà dolorosament confirmat que Mataró no estima el seu patrimoni.