Acudits

Riure és terapèutic. Deia Oscar Wilde que el pecat original de la humanitat és que ens prenem a nosaltres mateixos massa seriosament. Si els homes de les cavernes haguessin sabut riure, la història hauria estat tota una altra cosa. Per això el mateix Wilde considerava que riure era una bona manera d’iniciar una amistat, quasi tan bona, deia, com riure per acabar una amistat. No hi ha res banal en la capacitat per practicar la rialla i són benaurats els que tenen aquest do. Com saben tots els tirans que són i han sigut, l’única cosa que els desarma és que els seus súbdits se’n riguin. Contra una riallada general no hi ha poder autoritari que pugui aguantar. No hi ha arma més efectiva contra tibats i il·luminats. S’imaginen un míting de Trump o de Putin que tingués com a reacció un tip de riure de l’audiència: allà mateix se’ls hauria acabat la carrera política. Això explica el terror que senten els dictadors davant dels acudits. George Orwell, potser l’escriptor que va disseccionar amb més precisió els mecanismes dels estats totalitaris i els seus dictadors, va escriure que en aquests contextos “cada acudit és una petita revolució”. El món de la Rússia soviètica ha estat una constant font d’inspiració per a sarcasmes i acudits. A la cèlebre comèdia Ninotxca la comissària soviètica acaba finalment rient. “La Garbo riu!”, deia l’eslògan de promoció. La dialèctica capitalisme/comunisme és al cor de la pel·lícula que fa honor a la coneguda dita “el capitalisme és l’explotació de l’home per l’home; el comunisme, en canvi, és al revés”. Aquesta columna en defensa dels acudits només pot acabar explicant-ne un i, no cal dir, d’arrel soviètica. Tres condemnats a un camp de treball de la Unió Soviètica la fan petar un vespre. El primer diu: “I a tu per què t’han tancat?” “Jo? Vaig parlar malament del camarada Popov el 1939. I a tu?” “Per haver parlat bé del camarada Popov el 1940.” “I a tu per què?”, li pregunta al tercer. “Jo soc el camarada Popov.”