El llaç groc resisteix

M’he entre­tin­gut a comp­tar els llaços grocs pen­jats als arbres del car­rer de Jacint Ver­da­guer de Vic i no me n’he sor­tit. Des de la plaça de l’Estació fins a la plaça Major n’he sumat 203, però fent el recor­re­gut a l’inrevés n’he vist 218. En qual­se­vol cas, més de 200. Són de mal comp­tar i n’hi ha tants que és fàcil equi­vo­car-se. Alguns tenen més d’una llaçada, d’altres que­den tapats per bran­ques i si es vol fer un recompte rigorós cal loca­lit­zar-los bé. També n’hi ha de lli­gats als fanals o en alguna cano­nada.

Estic par­lant d’un tra­jecte d’uns 400 pas­sos i ja hi he tro­bat tot això. Si ens parem a pen­sar-ho, és impres­si­o­nant. L’estona que suposa lli­gar-los, la capa­ci­tat d’orga­nit­zar-se, tro­bar l’escala per pujar i la per­sona que vul­gui enfi­lar-se, els ris­cos judi­ci­als que es cor­ren segons qui sigui que pro­mou, empara o auto­ritza que es pen­gin llaços, el fet que ningú els arren­qui i tot el que sim­bo­lit­zen. Quina rei­vin­di­cació vigeix així des del 2017?

Pas­sats més de sis anys del referèndum i mal­grat les decep­ci­ons vis­cu­des, els símbols inde­pen­den­tis­tes com el llaç groc, avui ja enne­grit per pols i brutícia, resis­tei­xen encara en les viles, pobles i ciu­tats. Durant el procés, en una visita a la Uni­ver­si­tat de Vic, l’ales­ho­res direc­tor de l’Avui, Xevi Xirgo, va atu­rar-se davant d’una façana cèntrica de Vic i, quan sorprès va obser­var que tots els bal­cons sense cap excepció lluïen l’este­lada, va som­riure: “Aquí ho tenim gua­nyat!”, va excla­mar. Cer­ta­ment, en aquell mateix indret, ara n’hi ha força menys, però encara en que­den. La tos­su­de­ria dels viga­tans, si més no aque­lla pro­jec­tada al pai­satge ciu­tadà, no ha aflui­xat, tot i els desen­ganys, la frus­tració, la repressió, la divisió i la manca d’un des­llo­ri­ga­dor clar.

El punt de més fer­mesa resis­tent és la plaça Major. Uns retrats amb forma de pan­carta, que s’aguan­ten amb cables d’acer, recor­den a la població els noms i les cares dels pre­sos polítics i exi­li­ats. Acti­vis­tes de pedra picada d’Òmnium, l’ANC, el Con­sell de la República, la Inter­sin­di­cal i d’altres enti­tats no han ces­sat la seva lluita. A mesura que Jun­que­ras, For­ca­dell, Cui­xart i els altres han que­dat lliu­res s’han des­pen­jat les seves imat­ges. Encara són visi­bles els dibui­xos de Puig­de­mont, Marta Rovira i Lluís Puig, a més de Valtònyc i Clara Pon­satí, els dos últims perquè els pro­mo­tors de la cam­pa­nya no han tro­bat el dia per mobi­lit­zar la grua i bai­xar-los. La feina d’aquesta acció en hores, volun­ta­riat i coor­di­nació és ingent.

Em diuen que la senyora Cata­lina no para de bara­llar-se amb el senyor Ara­nya, però que no podem pre­gun­tar-li si vol sepa­rar-se de l’home que no l’estima per no alte­rar la con­vivència d’un matri­moni fallit. Pot­ser la Cata­lina hau­ria de ser prou valenta i anar-se’n d’una vegada, però només amb el suport emo­ci­o­nal d’amics com els d’Osona no en fa prou per mar­xar. En un altre con­text, ja ho va escriure l’any 1971 Josep Pla: “Si totes les nos­tres ciu­tats hagues­sin man­tin­gut la volun­tat i tena­ci­tat de Vic”, el nos­tre país seria un altre.