Ciutat no sostenible

Dijous passat, en aquest diari es va produir una coincidència que si hagués estat fortuïta no hauria estat més oportuna. A la segona plana, un article d’opinió de Tian Riba explicava que el Mobile World Congress ha encarit extraordinàriament els preus dels allotjaments a Barcelona i recordava episodis de lloguers surrealistes d’aquesta ciutat i d’altres indrets turístics. I a la plana del costat, un anunci de l’Ajuntament de Barcelona enaltia el MWC com una forma de connectar els barcelonins amb el progrés i situar-los, deia, “a la ciutat on la tecnologia fa la vida més sostenible”. La tecnologia, en general, potser ens fa la vida més còmoda, però difícilment fa de Barcelona una ciutat més sostenible i, encara menys, més habitable. El MWC i altres esdeveniments de repercussió internacional que se celebren a la capital catalana la projecten al món i la converteixen en un reclam turístic de primera magnitud. De tanta primera magnitud, que des del modest propietari d’un habitatge fins al grups inversors i immobiliaris han trobat en l’allotjament –el turístic i el de primera necessitat– la terra de fer pipes. Tant el lloguer estable com l’adquisició d’un habitatge han arribat a preus abusius en relació als salaris, i els efectes d’aquest fenomen especulatiu, a més a més dels que descrivia Tian Riba, són evidents: sortides forçades de llogaters i èxode de les persones amb menys recursos cap a l’extraradi de l’àrea metropolitana. 70.000 en els pròxims cinc anys. Amb dues penalitzacions afegides: més despesa en desplaçaments i també l’encariment d’aquest habitatge perifèric. Per això aquest anunci de l’Ajuntament de Barcelona només es pot interpretar de dues maneres: o els que l’han fet formen part d’aquestes generacions deficients en comprensió lectora (i redactora) o el govern municipal pren el pèl als barcelonins que encara ho són.