La finestra al món

Entro al local llarguerut del carrer Figuerola, hereu del primigeni local del carrer Vayreda, cohibit, tal com pertoca a un nen que encara va a l’institut, vinc a treballar a la redacció del Punt Diari a Girona tot l’estiu, després d’una temporada fent de corresponsal a la Bisbal d’Empordà. Aquí botzinen els teletips i xerren les Olivetti, aquí es parla cridant, aquí es fuma, aquesta és la nostra finestra al món. No tinc edat per treure’m el carnet de conduir, per això em passen a recollir a casa en Joan Vall Clara amb el seu 600 blanc o l’Enric Matarrodona amb el seu quatre llaunes taronja, els dos caps de Comarques. Enmig de la redacció, encorbat damunt la seva taula, en Jordi Soler fa dibuixos indesxifrables i els reparteix encomanant somriures desxifrables. Tinc sort, seuré al seu costat. Entrant a la dreta hi ha en Ramon Rovira, capaç de guanyar tots els concursos d’escriure de pressa a màquina, fins i tot amb una mà lligada a l’esquena. A prop, Jaume Fabre prepara un article sobre la plaça més petita de Girona mentre Joan Carles Guerrero organitza els temes de Cultura, envoltat de l’aroma del tabac de la pipa que des de dins el seu despatxet exhala en Pep Collell, redactor en cap. La pipa li escau, és un home de pau, amb el tarannà adequat dels apagafocs. Enmig una muntanya de teletips seuen en Pau Lanao i la Carme Vinyoles, concentrats en la feina, la muntanya de paper va creixent i amenaça de sepultar-nos a tots, com en Peter Sellers sota l’escuma al Guateque. Comanda la secció d’Esports en Patrici Tixis, amb barba de Joaquim Maria Puyal i una traça cinematogràfica a l’hora d’agafar cròniques aguantant el telèfon amb la galta. En Lluís Falgàs torna de buscar anuncis, té una mena de visió de futur que als altres ens manca: és l’únic de la colla que es desplaça en bicicleta. Els primers dies faré tàndem amb l’Emili Rams, reporter de successos. Anant amb ell m’adono que, a més de paper i boli, als bons periodistes també els cal una càmera de fer fotos. En Joan Comalat, sempre entrant i sortint de la cambra fosca on ell i en Dani Duch revelen els negatius i assequen el fixador, em deixa bé de preu una Olympus de segona mà. No puc evitar pensar que n’he pagat més del que val, però han passat els anys i en Joan Comalat era del tot fiable, com a fotògraf i també com a venedor: encara avui conservo la vella Olympus reflex. Es va morir primer la fàbrica d’on sortien els carrets que no pas la veterana càmera que es va fer un fart de mirar a través de la nostra finestra al món.