Elogi de Xavier Antich

He vis­cut, aquests últims dies, la com­pro­vació fefa­ent de la savi­esa retòrica de Xavier Antich i de la seva capa­ci­tat d’adap­tació a esce­na­ris diver­sos. Dijous de la set­mana pas­sada rebia, no pas com a pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, sinó com a lec­tor incan­sa­ble, el guardó del XIII Memo­rial Pere Rodeja, ator­gat pel Gremi de Lli­bre­ters de Cata­lu­nya. Va fer un breu dis­curs excep­ci­o­nal i pro­per, íntim i uni­ver­sal. Va par­lar del tiet Pepito, l’oncle del pare, “un pas­tor estra­fet que havia can­viat el bes­tiar i els prats pels lli­bres” i que va obrir la pri­mera lli­bre­ria de la Seu d’Urgell. L’espai on Antich havia de pas­sar hores i hores, lle­gint i tre­ba­llant en el negoci fami­liar que va here­tar el pare. En l’acte dis­cret i aqui­e­tat del dijous, rei­vin­di­ca­tiu i pro­per, en un bar musi­cal espe­ci­a­lit­zat en jazz que es diu Sun­set, vam poder per­ce­bre l’Antich fràgil, és a dir, el que es des­munta emo­ci­o­nal­ment quan reme­mora “la remor de mun­ta­nya, les ombres del pas­sat”. El par­la­ment, tei­xit a base de con­fes­si­ons i evo­ca­ci­ons (el dia que el pare tanca la lli­bre­ria i li fa “el millor regal que mai m’han fet”: li con­dona el deute que l’àvid Antich havia anat acu­mu­lant amb els anys) incloïa el record de les ger­ma­nes que regen­ta­ven, a Ren­nes, Les nour­ri­tu­res ter­res­tres, una lli­bre­ria caòtica on elles (“quasi de la família”) impo­sa­ven l’ordre de les pas­si­ons literàries. Les nour­ri­tu­res, els ali­ments que adqui­rim en un espai d’intros­pecció i calma i dels quals ens nodrim per man­te­nir amb vida la civi­li­tat en lluita con­tra la barbàrie.

Diu­menge, ens va ense­nyar una cara dife­rent, la del com­bat i la lluita con­tra l’estultícia i la repressió. Com a pre­si­dent d’Òmnium, ara sí, va com­bi­nar, amb un to de lide­ratge ama­ble i robust, la reflexió pre­sent amb els embats del futur. Les nour­ri­tu­res ter­res­tres també és el nom d’un lli­bre de joven­tut d’André Gide. Hi podem lle­gir: “El tret domi­nant que hi remarco és el de la fide­li­tat, una fide­li­tat pre­gona del cor i del pen­sa­ment.”