Tribuna
Edatisme
“Si volem viure personalment acceptats, personalment plens de vida, si us plau, com ara ens conscienciem en això de l’aigua, prenguem consciència que mai, mai no podem dir a ningú “No tens edat”
[De la trobada Edatisme organitzada per El Punt Avui amb els especialistes Javier Yanguas, Montse Celdrán i Pili Monreal, i el coordinador Jordi Grau, que, com sempre, animà els debats.]
Qui no s’ha sentit rebutjat a causa de l’edat? Si mirem la nostra vida d’infants, hi ha molts moments que sentirem: “Nena, no facis això, ets massa petita.” I, seguint, han ressonat sovint aquestes fantàstiques paraules: “No facis això... és perillós.” I si saltes a l’anomenada edat d’encara no sabem què, perquè la fan durar des de la seixantena fins a sempre més, quantes vegades no haurem sentit aquest “No, no facis això..., no ho veus, que ja no pots?”. El terme que descriu aquest fet, el del rebuig que sofrim a causa de l’edat, és edatisme. La definició de l’Enciclopèdia Catalana fa: “Actitud discriminatòria envers una persona com a conseqüència de la seva edat, especialment en el cas d’una persona d’edat avançada”. Sí, “...especialment en el cas d’una persona d’edat avançada”. Diu “especialment”. Reconeix que la discriminació per l’edat no afecta pas només l’edat anomenada vellesa o senectut. Sovint posem en relleu el rebuig de la senectut. Però pensem tan sols en uns petits fets: fins a 18 anys no es té carnet de conduir, no es pot votar. Com descriu la definició, l’edat avançada..., bé, la vellesa amb v, és la que assumeix més actitud discriminatòria. Ara ja no et deixen conduir. Sovint la família, que el carnet no té límit.
I és que, si volem viure personalment acceptats, personalment plens de vida, si us plau, com ara ens conscienciem en això de l’aigua, prenguem consciència que mai, mai no podem dir a ningú “No tens edat”. Entrem a l’edat de sèniors (quin bonic mot). Quan s’inicia? Durant la covid amb tota tranquil·litat parlaven de “la gent vulnerable, de 60 anys”. Seixanta anys! A seixanta anys, les empreses mantenen els treballadors ficats a l’ordinador... No, diuen, encara no tens la jubilació. I espera, que cada any és més lluny. Doncs, ai las, parlaven dels 60 anys.
I, és clar, comptant com comptem els anys que fa que vam néixer, cada 10 anys ens cau l’elefant pel cap. Ostres! Una desena més, que ara ja són 70, se-tan-ta... I així fins a la gloriosa mort que algun dia ens retornarà a la terra.
Com a col·lectiu, aquesta colla que gaudim del concepte sàpiens, siguem una mica savis. Vegem que allò que és més bàsic és la vida. I que la vida, entre natros, ens la podem fer més o menys suportable. Fins i tot ens la podem fer plena de goig, de gaudi, d’amor, de reconeixement del jo. Ens la podem fer feliç. Prou que les malalties van i venen sense aturador. I, absorbint totes les intervencions dels experts en edatisme que van exposar sortides i més sortides sobre el bullying, fem-hi alguna força intensa per salvar-nos. Fem com el discurs feminista: escampem pel món que ens violen la vida, escampem que entre nosaltres, que bé prou sofrim les plantofades dels de l’Íbex-35, entre nosaltres ens hem d’apreciar l’ésser. Els diferents modes de ser.
Just abans de la Covid, davant les imatges de les teles amb gent vella morint-se a pilons pels geriàtrics, un grup vam escriure un manifest. Un manifest que, degut a la gran ensulsiada següent, quan els carrers de Barcelona es veien buits, també des de les teles, quan natros no vèiem carrers, perquè estàvem tancats a les cambres, no vam tenir manera d’anar pels locals a escampar el nostre manifest que s’intitulava “L’edat inclusiva”. En síntesi dèiem que no hi ha d’haver exclusió a causa de l’edat. Que sobretot els ancians, en qui ens centràvem en veure la tragèdia, són persones tan vives com els jovenets. I gosàvem dir que podien ser a tot arreu, a la feina, a les festes. Als consistoris. Que eren éssers indispensables de les famílies.
Algun dia publicarem aquest manifest, que ara descansa al núvol. Mentrestant, sapigueu que la gent de 70 anys en endavant ens hem rebel·lat. Que buscarem una Yolanda Díez perquè cridi pel món que sofrim violència d’edat. Ens violen. I direm que ja hem iniciat una actitud que ja no ens treu ningú: utilitzar l’aspecte físic amb els abillaments de tota edat. Que ens guarnim amb colors, mocadors virolats, barrets i boines que ens acompanyen els cabells. Que anem pel món ben vius.
[Amb tota la dispensa de les persones que ens han deixat pel camí i de les que viuen amb l’espasa de Dàmocles damunt el cervell.]