L’ordre natural del poder

En política, no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat. I menys encara després d’aritmètiques impossibles com la que a Barcelona va donar el poder al PSC en aliança amb el PP i els Comuns, o sumes complexes que han investit Pedro Sánchez a Madrid. Però si no canvia radicalment el tauler de joc de Catalunya i Barcelona, tot apunta que el PSC haurà restablert l’ordre natural del poder després d’uns anys en què el moviment independentista havia capgirat aquest ordre batallant a totes les institucions on fos possible per implantar sumes republicanes. I ho haurà fet, justament, gràcies a la divisió sagnant i crònica dels partits independentistes.

Aquest restabliment de l’odre natural del poder arrenca l’octubre del 2022 amb la trencadissa del bipartit ERC-Junts a la Generalitat. Aquella majoria del 52% –comptant-hi la CUP– havia nascut dèbil per la victòria del PSC en vots, i Madrid ho va tenir fàcil per acabar de debilitar-la amb taules de diàleg fictícies i aconseguint que ERC i Junts arribessin al nivell màxim de divisió estratègica dels darrers anys. Tant a Catalunya com a Madrid. Naturalment, que l’independentisme llancés a les escombraries aquella oportunitat de tenir una Generalitat forta no és culpa del PSOE. Els socialistes catalans i espanyols simplement van saber furgar en la ferida i enfrontar els dos partits en una nova guerra per l’hegemonia de l’espai sobiranista.

Sigui com sigui, el PSC està ara en una posició robusta a Catalunya, amb les enquestes electorals de cara i, sobretot arran del pacte a Madrid, en disposició de poder pactar amb tothom per recuperar el poder que durant molts anys va tenir al país, tant a la Generalitat com en l’àmbit territorial. No serà un poder absolut, però el PSC es presenta a hores d’ara com la centralitat política del país, que, això sí, s’ha de completar. Amb ERC, amb ERC i els Comuns, o amb Junts. A hores d’ara, impossible descartar res. Però, en tot cas, les possibilitats que es repeteixi una aritmètica independentista, i que Junts, ERC i la CUP volguessin materialitzar-la, són ara per ara escassíssimes.

De fet, el PSC no ha hagut de fer grans esforços per reconquerir el poder de la centralitat a Catalunya. A Barcelona, Jaume Collboni va aconseguir l’alcaldia amb un pacte estrambòtic dirigit des de Madrid amb Colau i el PP com a socis. Va deixar Junts fora de joc a la Diputació –amb qui governava en el mandat anterior– i va temptar fàcilment ERC i els Comuns amb cadires. Tot just fa uns dies, ERC rubricava un acord de govern amb el PSC a la capital, després de jurar i perjurar que faria una oposició ferotge a Collboni, i Junts brama perquè no ha estat escollit pel PSC en la subhasta de Barcelona que ha muntat l’alcalde per trobar el soci que li vengui el suport més barat. En paral·lel, el PSC se suma amb entusiasme als pressupostos de Pere Aragonès, i els Comuns, crossa històrica del socialisme –abans amb ICV i ara amb En Comú Podem–, escenifiquen una pressió que ningú no es creu i que probablement desembocarà en un sí als comptes, com a inversió per als pactes postelectorals.

Els lectors i lectores recordaran les crides dels partits independentistes l’any 2019 per aconseguir el màxim nombre d’alcaldies republicanes a tot el país, com també les crides del 2021 perquè Catalunya tingués un president independentista. Doncs només han passat quatre anys i ara la guerra no és la suma independentista, sinó ser el màxim d’útils possible per si el PSC, o ells mateixos, necessiten socis. Dit d’una manera descarnada, però és així. Ni ERC ni Junts compten ara per ara repetir una coalició de govern, i sí en canvi que tenen clar que el partit més central del país formarà part de la nova aritmètica. Una victòria en tota regla del PSC.

El cas de Barcelona marca un abans i un després tant en les relacions entre l’independentisme –de segellar un pacte històric per governar plegats a Barcelona a només, en uns dies, passar a competir a mort per sumar-se a l’executiu de Collboni– com pel que fa al poder polític del PSC. Demostra que el socialisme ha trencat les fronteres ideològiques i és capaç de triar entre tot el ventall de socis i combinar-los al gust per assolir el poder institucional. Tot està obert, i les eleccions al Parlament de Catalunya seran el test definitiu per certificar, o no, si el PSC torna a ser l’ordre natural del poder.