Opinió

El factor humà

‘Jove, organitza’t i lluita’

Avui es compleixen cinquanta anys de l’execució pel mètode del garrot de Salvador Puig Antich, un esperit lliure

Hi ha un lema de la gent com­pro­mesa que sovint apa­reix estam­pat als murs de la ciu­tat de Bar­ce­lona, com una apel·lació a sac­se­jar la qui­e­tud de les pedres i remoure consciències ador­mi­des. Jove, orga­nitza’t i lluita, hi diu. És una pro­clama moderna, segell dels movi­ments juve­nils més actius, que defi­neix amb bre­ve­tat i a la per­fecció l’espe­rit que fa dècades va mar­car el fer i el destí de Sal­va­dor Puig Antich.

Puig va ser, sim­ple­ment, un jove que a finals dels anys sei­xanta del segle pas­sat, amb poc més de vint anys, va deci­dir pren­dre par­tit per una acció política de caire revo­lu­ci­o­nari. Amb altres joves com ell, es va orga­nit­zar per empren­dre una lluita arris­cada, amb l’ús de totes les eines que tenien a les mans, també les armes. Va pren­dre par­tit, va llui­tar i va per­dre, o pot­ser no.

Si algun lec­tor té entre les mans aquest diari avui, a tres quarts de deu del matí, que deixi un moment la lec­tura, que alci el cap i que miri al seu entorn. Allà on sigui veurà que el dia ja és fet i que avança dret i defi­nit en un matí de dis­sabte que acos­tuma a estar ple d’acti­vi­tat; a les cases, als car­rers, als mer­cats... A tres quarts de deu del matí, en aquesta hora exacta, el règim fran­quista apli­cava el gar­rot a Sal­va­dor, li lle­vava la vida.

Hi ha una certa tendència, atribuïble a un roman­ti­cisme absurd, o al guió d’alguna pel·lícula car­re­gada d’efec­tisme, a ima­gi­nar les exe­cu­ci­ons dels con­dem­nats a mort en la pri­mera llum del dia, en un bosc pen­ti­nat per les bro­mes bai­xes que embe­llei­xen l’hor­ror de l’acció que està a punt de dur-s’hi a terme. Res va ser així en la tristíssima mort de Puig Antich. Tan impune se sen­tia el règim de Franco que a Sal­va­dor van exe­cu­tar-lo al mig de la ciu­tat, en una trista habi­tació de la presó Model, a tres quarts de deu del matí, com si no hi hagués res millor a fer aque­lla hora de dis­sabte, com si fos un tràmit més que s’havia de dur a terme el dia de la set­mana que toca fer endreça.

El gar­rot és un ferro que esca­nya el coll, esmi­cola les vèrte­bres, col·lapsa la vida que viu arra­pada al cos però en cap cas posa fi a l’ànima, encara menys amb l’essència d’un espe­rit lliure. Sal­va­dor Puig Antich era fill de la der­rota, els seus pares for­ma­ven part de la gene­ració dels vençuts, però la seva gene­ració va ser la pri­mera que va alçar-se per revol­tar-se con­tra aque­lla situ­ació d’asfíxia, revol­tar-se lite­ral­ment, que vol dir fer la revo­lució, i no dei­xar-se vèncer, tam­poc després de la mort.

El propòsit ter­re­nal de Puig va ser un fracàs. Està molt bé ser jove i orga­nit­zar-se per la lluita, però encara està millor si aquest com­promís és alguna cosa més que una mes­cla d’ide­a­lisme i ener­gia desen­fre­nada, pròpia de l’edat. Puig va fra­cas­sar als car­rers però va tri­om­far en el cor de la gent com una força inte­rior que impe­deix con­for­mar-se davant d’allò injust, com l’empenta necessària per tirar enda­vant quan les for­ces s’aca­ben.

Hi ha un lloc a Bar­ce­lona per omplir-se d’aquest espe­rit. És la plaça Puig Antich, a Roque­tes, on el visi­tant fa un recor­re­gut entre bar­rots en un viatge des del cap­ti­veri a la lli­ber­tat. S’acaba en un punt encim­be­llat on l’aire és net; la vista, diàfana, i l’horitzó, infi­nit damunt la ciu­tat i encarà més enllà, en la mar blava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.