Opinió

De set en set

Unes pintures a Besançon

A Un país estranger, el llibre de Miquel Berga sobre el destí europeu de dos nens acollits a Tossa, junt amb altres infants orfes o separats de la família per la guerra, hi ha un capítol que s’atura a Besançon, on aconsegueix arribar la colònia infantil sencera sota la protecció de l’escultor Enric Casanovas i la seva dona, Leonor Guerri. És un capítol en què tot allò que s’havia dispersat (els refugiats en desbandada, el món d’on provenien cada vegada més llunyà i esvaït, les gestions per agafar un passatge cap a Mèxic o emprendre l’arriscada ruta de París) arriba a un punt mort en què ja només existeix un present molt fondo, trencat pels plors de la separació, per més plors de retrobament, i de cop el narrador enfoca la família Casanovas, que després de repatriar tots els nens que tenia al seu càrrec es queda allà sola, sobrevivint gràcies a la solidaritat dels veïns (un rellotger, un jove oficial jueu), per acabar descobrint-nos un conjunt de pintures inèdites de l’artista que ocupaven 25 metres de paret de la Casa del Poble i que els sindicalistes van encomanar-li per ajudar-lo a l’exili. Són uns murals que exalcen la força dels treballadors i la dignitat dels oficis, unes pintures que toquen amb tremolor tot allò que Casanovas havia deixat fora del seu art d’abans. I llavors el narrador, com si anés foradant la història per capes, ensenya la modesta plaquette editada el 2016 per tal de reunir fons que permetin restaurar unes obres guardades fa dècades al Museu del Temps de Besançon. El Museu del Temps, aquest forat negre on ploren junts els nens perduts i els artistes que els salven.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.