Temps de treball, productivitat i salari mínim

A veure si m’explico. Des de fa uns dies i a tots els nivells, hi ha tres conceptes en totes les converses: 1) la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial, 2) la productivitat i 3) el salari mínim interprofessional. Hi aprofundirem una mica.

La productivitat és un concepte molt simple però que en l’última dècada i mitja ha anat variant de significat. En si, productivitat és la quantitat de producció que s’obté en relació amb          , i aquí pot escriure’s el que es vulgui: una hora de treball, un milió d’euros de capital invertit, 1.000 kW d’energia, quatre milions d’euros de massa salarial, etcètera, etcètera. Fins fa uns quinze anys l’objectiu era diàfan: augmentar la producció mantenint o, millor encara, reduint la unitat de referència: el temps de treball, la quantitat d’energia, la massa salarial. Si això succeïa, l’empresa, la regió o el país experimentava un increment de productivitat. Aquesta visió fa anys que està sota revisió.

Avui l’objectiu ja no és augmentar la producció sempre i en tot moment, sinó produir la quantitat que sigui necessària, quan calgui, sense que s’acumulin existències, i utilitzant sempre la quantitat d’inputs imprescindibles, és a dir, la mínima quantitat que a cada moment sigui possible. Què vol dir això?

Abans, si una unitat productiva produïa 1.000 unitats en un dia i per a això necessitava 100 treballadors, la productivitat per treballador era de 10 unitats. Si aquesta unitat productiva, a través de canvis en l’organització, passava a produir 1.500 unitats amb els mateixos 100 treballadors, la productivitat augmentava a 15 unitats per treballador. Però avui l’objectiu deixa de ser produir més i passa a ser produir el que s’ha sol·licitat amb la quantitat mínima de factor treball possible, en aquest exemple: un sol treballador.

Llavors, en quines circumstàncies podrà reduir-se la jornada laboral? Quan la producció quedi en tot moment garantida a causa d’una productivitat que sigui suficient. Hi ha qui pensa que, al marge del nivell que tingui la productivitat, el temps de treball podrà repartir-se de tal manera que la població ocupada augmenti en incorporar factor treball que completi el temps de treball que es redueixi.

El problema d’aquest plantejament és que, encara suposant que la unitat productiva pogués recuperar l’increment de costos que es produiria –recordi’s que la reducció de jornada se suposa sense reducció salarial–, l’única manera d’aconseguir-lo seria augmentant preus de venda, la qual cosa contribuiria a la inflació tret que la unitat productiva augmentés la productivitat a través d’inversions en tecnologia i en millores organitzatives, amb la qual cosa no necessitaria incorporar nou factor treball…, per la qual cosa no es produiria cap repartiment en el temps de treball.

El Salari Mínim Interprofessional (SMI) és un nivell de remuneració mínima per hora o dia fixat pel govern de manera unilateral per a tot el territori estatal, amb independència del nivell de preus de cada zona i al marge de l’estat econòmic de cada empresa. Se’n percep la totalitat si en un mes la persona treballa tota la jornada legal establerta; si no, s’estableix una proporcionalitat.

Un SMI, penso, ha d’existir, però hauria d’estar fixat segons el nivell de preus de cada zona i la comptabilitat de cada empresa (cosa que vincula amb un altre element: el frau fiscal). És a dir, hi hauria empreses que per tenir una molt elevada productivitat podrien pagar un SMI més elevat que unes altres del mateix sector i de la mateixa zona que tinguessin una productivitat més reduïda.

Avui el cavall de batalla de la competitivitat es troba en la productivitat; augmentar-la és l’única manera que una empresa o un clúster pugui sobreviure. Alhora, altes productivitats possibiliten majors remuneracions salarials, per la qual cosa el concepte d’SMI va quedant marginat a activitats de baixa i molt baixa productivitat. En un escenari com aquest el concepte de jornada laboral es dilueix perquè es flexibilitza i s’adapta a les necessitats productives.

El que encara frena tal evolució és l’expansió de la tecnologia, és a dir el seu preu en relació amb el valor amb ella obtingut: a mesura que el preu de cada tecnologia específica descendeixi, serà més rendible implementar-la, la qual cosa suposarà un augment de la productivitat i una reducció en la demanda de treball. Arribats a aquest punt, tant la durada de la jornada màxima de treball com la quantia de l’SMI forçosament hauran de tenir una altra consideració.

I Espanya, en quin punt es troba? Espanya té una productivitat molt baixa: Espanya va acabar el 2022 amb una productivitat que era la que França i Alemanya tenien el 1997 o la que van aconseguir Suècia i els EUA el 1999. Més encara: és la que Itàlia va obtenir el 2005. Això implica que els salaris més representatius a Espanya siguin baixos i que el principal component del creixement sigui la quantitat total de treballadors ocupats, no una creixent generació de valor de cada treballador. Per això la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial és complicada a Espanya. M’he explicat amb claredat?