Teixidores d’històries

La veu de la dona ha estat una dels grans protagonistes de la història que, malgrat que hi era, ha estat silenciada i menystinguda. El seu punt de vista ens permet entendre la història completa, sencera, amb tots els colors, matisos i accents. I això que, com ens recorda Irene Vallejo a L’infinit dins d’un jonc, la història de la literatura comença de manera inesperada quan el primer text signat és d’una autora. Mil cinc-cents anys abans d’Homer, Enheduanna, una poeta i sacerdotessa sumèria, va escriure un conjunt d’himnes, els ecos dels quals ressonen encara en els salms de la Bíblia. En el seu himne més íntim i recordat, revela el secret del seu procés creatiu. La deessa lunar visita la cambra de la poeta a mitja nit i l’ajuda a concebre nous poemes, parint nous versos que respiren. És un procés màgic, eròtic i nocturn. Enheduanna va ser la primera persona que va descriure el misteriós part de les paraules poètiques. La literatura, doncs, tenia nom de dona. Aquest prometedor començament no va tenir continuació. Les dones gregues no podien parlar ni escriure perquè se’ls vetava aquest dret de parlar en públic perquè deien que no coneixien l’experiència de les armes, no participaven en els banquets, ni en les competicions esportives, ni en la política. Què podien fer, doncs? Protegien records mentre cosien o cuinaven. Mares i àvies que enfilaven paraules, teixien contes, transmetien de generació en generació saviesa i llegendes antiquíssimes; també componien cants per als cors femenins i parlaven d’elles mateixes en poemes per a una sola veu, acompanyades de la lira –d’aquí el terme poesia lírica. Es tractava d’expressar des del seu racó marginal el seu punt de vista sobre la història, la seva mirada original que els ha permès al llarg dels anys fulminar els murs que les han empresonat. Fer sentir la seva veu i erigir-se també en legítimes teixidores d’històries.