Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

A la carretera

Entre altres consells que la Secretaria d’Informació de l’Assemblea de la Creu Roja de Barcelona ha divulgat, en benefici dels automobilistes que viatjaran aquests dies de Setmana Santa, n’hi ha un que m’ha sorprès força: “Evitar els desplaçaments durant la nit”. No sé si en el document original això està matisat o justificat d’alguna manera; a mi m’ha arribat, només, en la forma rotunda que he transcrit.

He de dir que, en determinades circumstàncies, jo sóc molt partidari de conduir de nit. Si l’objectiu del viatge no és gaudir del panorama, i es tracta de fer molts quilòmetres per itineraris que normalment presenten una alta densitat de trànsit, la circulació nocturna és en el meu cas la ideal. Insisteixo en “el meu cas” perquè aquesta és l’objecció que faria al consell d’evitar els desplaçaments durant la nit: és massa general, i no hi ha una sola mena de conductors.

Hi ha els qui, amb la fosca, perden capacitat visual. Hi ha els qui tenen una tendència a adormir-se. Faran molt bé, és clar, de circular de dia. Però també hi ha els noctàmbuls, entre els quals em compto. Fa molt anys que no he anat a dormir abans de les dues, i quan vaig a dormir ho faig més per disciplina d’horari que per son. Això m’ha permès fer llargues tirades nocturnes, sense parar, per unes carreteres europees que en ple estiu van molt carregades de dia; de nit, en canvi, he conduït amb una frescor física i una tranquil·litat psicològica incomparables.

També s’aconsella de no beure alcohol abans de conduir. Em sembla perfecte. Jo hi afegiria: no menjar massa. Si es fa un viatge de tot un dia, un dinar excessiu pot ser mortal. La somnolència de la digestió és traïdora. Jo més m’estimo menjar poc i sovint, i de fet he vingut de Ginebra menjant galetes i xocolata. Ara: admeto que hi hagi algú capaç d’engolir tres plats en un restaurant, alçar-se immediatament i conduir en plenitud de facultats.

Com que som tan diferents, i la seguretat de la conducció és tan important, sóc un decidit partidari de la independència i contrari, per tant, que dos o tres cotxes d’amics vagin, com se sol dir, “en caravana”. Hi ha qui necessita parar sovint per a relaxar-se i qui és enervat per aquestes interrupcions del ritme de viatge. Si l’un queda sotmès a la necessitats de l’altre, conduirà negativament afectat. Cada conductor té també la seva velocitat òptima des del punt de vista psíquic. No és bo estar pendent de si el cotxe que ens segueix es va quedant endarrere, o de si el cotxe del davant “se’ns escapa”…

No forçar-se un mateix ni forçar ningú. Si hi afegim no forçar el cotxe, vet aquí les tres bases, al meu entendre, de la seguretat automobilística. I poques vegades s’assenyala el paper decisiu dels acompanyants: no forceu el conductor. Si vosaltres teniu –com cadascú– la vostra manera de conduir, deixeu que qui en aquell moment té el volant a la mà ho faci a la seva. Respecteu-li el dret de patró de barca, si no voleu naufragar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.