Por dels altres

A la conservadora societat de Zuric els vianants s’han inquietat darrerament per l’aparició, cada vegada més visible, de grups de nois de catorze a divuit anys que s’instal·len a les voreres, al costat dels seus ciclomotors. Duen “jeans” cenyits, les sabates de bàsquet que són moda, i d’alguna manera recorden James Dean. És la resurrecció dels “teddy-boys”. Han passat trenta anys –i hem vist passar els hippies, els punks, etc.– i els “teddies” tornen.

Davant d’aquests grups que ocupen els carrers, torna també el record –certament força esvaït– dels violents enfrontaments entre les bandes rivals de “rockers” i de “mods”, sobretot a Brighton. Aquest record, afavorit per algun reportatge sensacionalista, fa que els ciutadans zuriquesos es mirin amb prevenció aquests joves espectacularment vestits, com si estiguessin a frec de la delinqüència.

Un inspector de policia ha hagut de desmentir-ho en una entrevista que li ha fet el “Neue Zürcher Zeitung”. Al seu entendre, els joves que adopten una actitud provocativa són, en realitat, els més inofensius. Els punks que duen l’orella travessada per una agulla i el pit condecorat amb gruixudes cadenes constitueixen habitualment grups replegats sobre ells mateixos, que escolten la seva música i ocasionalment consumeixen droga. Els “teddies” es preocupen de presentar un aire de “duresa”, però de fet s’acontenten de beure –com els seus predecessors dels anys cinquanta– aigua mineral. Els més inquietants de tots, diu l’inspector, han estat els “rockers” de jaquetes de cuir negre, bevedors d’alcohol, posseïdors de motos potents… però avui, molt menys nombrosos, es limiten a assegurar el servei d’ordre al Hallenstadion quan s’hi celebra un concert pop, tot vigilant severament els “punks” i els “teddies”.

El recel dels ciutadans suïssos neix de dos factors: el fet que existeixin uns “grups” i que els seus components vesteixin d’una manera “diferent”. És un recel compartit per totes les societats. L’agrupament dels qui no són com nosaltres –per l’edat, per la classe, per la raça– ens produeix incomoditat, que pot esdevenir angoixa segons les circumstàncies. Diluïts en el conjunt no passen de ser uns excèntrics, i ens sentim segurs; si formen grup, però, ja no podem assimilar-los tan fàcilment dins la nostra normalitat convencional. Per a l’existència d’un vell marginat sempre tenim una resposta, però si cent vells marginats es reuneixen en una plaça el que rebem és una pregunta que ens desafia. Trenca una de les bases inconscients de la nostra seguretat: “l’únic grup som nosaltres”.

Si el grup –el que sigui– es presenta a més amb decidida voluntat de diferenciació (i sol fer-se a través del vestuari), la intranquil·litat augmenta. El considerem “perillós”, però ens equivoquem pel que fa a l’índole del perill: més que el nostre cos, el que està en perill és el nostre sistema mental i l’esquema de valors amb els quals ens assegurem l’anar fent.

Està demostrat que la gent més perillosa, més violenta i destructiva s’amaga sota una aparença que és considerada socialment “normal”.