Aigua i drets

A l’Alt i el Baix Penedès, un 60% dels municipis incompleixen i superen el consum màxim d’aigua dictat per la Generalitat i que se situa en 230 litres per persona i dia. Les xifres d’aquests municipis, que, en alguns llocs, arriben a superar els 280 litres per persona i dia, acaben assenyalant les comarques del Penedès en el seu conjunt, que, en plena sequera, registren alguns dels consums d’aigua més alts de Catalunya. La situació genera una imatge insolidària d’aquest territori respecte a la resta del país, malgrat que tots som conscients que, en un moment tan crític, les xifres publicades són, majoritàriament, el resultat de contextos molt particulars i, sovint, explicables. Des de xarxes que acumulen dècades de falta d’inversió i que generen pèrdues insostenibles des del punt de vista climàtic fins a sistemes maldestres que sumen els consums d’explotacions agrícoles i ramaderes i, a vegades, industrials als consums particulars. O és que hem d’assumir que els veïns d’unes comarques tradicionalment de secà són més malbaratadors amb l’aigua que els de la resta de Catalunya? Potser, en alguns casos, sí.

De fet, hi ha municipis del Penedès on alguns veïns, en el context actual, continuen demanant permisos per a la construcció de piscines particulars. Com és que els ajuntaments han estat incapaços de conscienciar la població de la falta d’aigua i de la manca d’ètica que s’interpreta darrere aquest tipus de sol·licituds? Atrapats per la normativa, aquests ajuntaments es veuen abocats a donar carta blanca a unes construccions que superen els límits del sentit comú. Encara no se’ls ha acudit que poden dictar moratòries urbanístiques per evitar aquests permisos mentre es treballa per trobar solucions al problema climàtic? Hi va haver uns anys en què les moratòries urbanístiques eren a l’ordre del dia i tots els ajuntaments en dictaven en un moment o altre per poder prendre decisions de futur sense pressions. Sembla que aquesta pràctica ha quedat en l’oblit. Potser estem massa acostumats a resoldre els problemes amb diners i els que tenen més diners continuen pensant que poden superar-ho tot pagant. Pagant, sant Pere canta, diuen. I segurament és així. Però, pagant sant Pere plou?

Els pagesos es manifesten davant el context econòmic, els ecologistes es manifesten per demanar mesures urgents d’adaptació al canvi climàtic i les dones es manifesten per demanar que s’acceleri la igualtat, que, encara que a alguns no els ho sembli, queda molt lluny de poder-se donar per assolida.

La manca d’aigua és l’anunci d’una crisi econòmica i ecològica sense precedents, una crisi que eixamplarà novament les diferències entre els més i els menys vulnerables. I és aquí on els drets de les dones en tornaran a sortir mal parats. Perquè la igualtat va de les inversions que no es podran fer. És econòmica i climàtica.