La cultura del no a tot

El no per res­posta és una pràctica sis­temàtica, diria que fins i tot mecànica i irre­fle­xiva, en les àgores polítiques. Només de veure des d’on arriba la pro­posta, la que sigui, no hi ha cap altra opció. La cul­tura del no a tot el que vin­gui des de fora del par­tit propi, el que deli­mita el cau par­ti­cu­lar, és inqüesti­o­na­ble. No és no si no ve dels nos­tres. El líder del PP, Ale­jan­dro Fernández, en par­lava, de la cul­tura del no, en un dels seus dis­cur­sos (bri­llants, mal que ens pesi, i ja en voldríem uns quants, d’ora­dors com ell, amb posi­ci­o­na­ments con­tra­ris, és clar), que s’ha fet viral a les xar­xes soci­als. Ho va dir dime­cres, al Par­la­ment, adreçant-se al pre­si­dent Pere Ara­gonès, a qui retreia la dei­xa­desa i la inacció, i acu­sava, tant ERC com Junts, d’haver-se dei­xat con­di­ci­o­nar en els dar­rers anys per la cul­tura del no de la CUP i d’haver para­lit­zat el país. “Vostè no té pinta de revo­lu­ci­o­nari mar­xista, és cert, però la cul­tura del no a tot s’ha impo­sat sigil·losa­ment i dis­cre­ta­ment en el seu govern”, va dir Fernández, a propòsit de tres pro­jec­tes que pel popu­lar hau­rien de tenir el sí: l’ampli­ació de l’aero­port, el quart cin­turó i el polèmic com­plex d’oci Hard Rock, el que con­di­ci­ona l’apro­vació dels pres­su­pos­tos. Resulta sor­pre­nent que sigui jus­ta­ment el líder del Par­tit Popu­lar qui cri­ti­qui la nega­tiva a tot, quan si som on som és en bona part pel no del seu par­tit a tot i més. La cul­tura del no és bidi­rec­ci­o­nal. Per recri­mi­nar als altres pri­mer cal fer un auto­e­xa­men. I en alguns casos, si no hi hagués la pos­si­bi­li­tat de dir no, només que­da­ria l’opció d’aco­tar el cap i espe­rar la cla­te­llada.