Visitar cent escoles per triar-ne una

Són dies de portes obertes i prematriculacions a les escoles del país, i no saben com agraeixo el fet de no trobar-me en aquesta fase vital. No perquè em faci mandra visitar centres, on sempre es pot fer algun descobriment interessant, sinó perquè uns quants anys després de viure l’experiència encara penso que deu ser el més similar al fet que algú t’injecti per vena una triple dosi d’estrès. El primer cop el teu fill o filla té tres anys però tu ja t’arribes a pensar que aquella elecció determinarà si el nen o nena serà cap d’una empresa capdavantera o no servirà ni per a tap d’escopeta. Així que penses que a les teves mans, en aquell instant, tens que en el futur sigui una persona influent o un desgraciat. A cada escola miren de seduir-te amb el seu projecte, i tu preguntes fins i tot el plat preferit de cada mestre. No oblidaràs preguntar, amb el mòbil a la mà perquè estàs esperant un missatge de la feina, com treballen l’ús dels dispositius. També hi haurà qui haurà buscat com incorporar les paraules segregació i inclusió al seu llenguatge per poder esbrinar el tant per cent d’immigració que té cada escola, sense semblar que en realitat li fa nosa la diferència. Després hi ha els que tenen clar que volen una escola pública perquè en la concertada veuen el dimoni mateix obrint les portes. Tots volem escoles públiques fins que el sorteig t’envia a l’única que no volies. A mesura que visites escoles vas descobrint que totes són imperfectes, i que sort d’això, perquè ens permet relaxar-nos davant d’una realitat: que la canalla i els pares també ho som, d’imperfectes. I ja t’aviso que viuràs com un drama que no et toqui l’escola que volies en primera opció, però confia en el teu nou destí, que potser et sorprèn molt més del que esperaves.