L’home que busca menjar al contenidor

Dos homes s’acomiaden fins a l’endemà, al mateix lloc i a la mateixa hora. Passen uns minuts de la una del migdia i és un dia laborable. A la mà duen uns paquets de menjar envasat i sento com el més gran diu a l’altre: vaig al supermercat d’allà a baix que a aquesta hora també es desfan de coses. Un d’ells marxa en direcció contrària a la meva però l’altre enfila la mateixa vorera que jo, així que miro de confirmar les meves sospites: els paquets han sortit del contenidor d’escombraries. L’home, que després sabré que es diu Xavi, té seixanta anys i des d’en fa set, quan el van acomiadar de la feina on havia passat els darrers trenta anys de la seva vida, s’alimenta del que recull al banc d’aliments i de les restes de menjar, caducat per qüestió d’hores, que molts establiments llencen als contenidors. Mentre em mostra un paquet de llom adobat i un altre de pernil dolç, relata que viu sol i que per sort té un sostre que l’acull perquè va heretar el pis dels seus pares. Si no, viuria al carrer. Assegura que l’episodi del seu acomiadament va merèixer un article en un diari de tirada nacional perquè el van fer fora estant de baixa laboral i que continua esperant, des de fa un parell d’anys, que li arribi la resposta a les ajudes bàsiques que té tramitades. El contenidor al qual ha anat a parar el menjar caducat instants abans de trobar-lo és a escassos cinc metres del supermercat. Els treballadors tenen prohibit lliurar-li en mà. Una pastisseria que hi ha uns metres més avall l’espera a darrera hora del migdia per regalar-li part del que no s’ha venut aquell dia. No sé si tot el que explica l’home és cert, però sí que constato que el sistema fa aigües per tot arreu quan no es pot regalar allò que només serveix per ser llençat.