De “Dia de la Dona” ho és cada dia

En l’estela del 8 de març, mil records em venen al cap, començant per les vivències de les dues àvies, “mares coratge” que, com moltes de la seva època, ni es van plantejar que el que feien era heroic. La Ramona, nascuda a la Cot i emigrada d’adolescent a Barcelona, morta de fam per l’esclat de la Guerra Civil i amb les bombes caient a la seva barriada de Sants, va agafar el fillet Joan, de cinc anys, i va plantar-se de nou a la Garrotxa, on es veia capaç de buscar-se la vida. Se’n va sortir prou bé. Tot sense el marit, que no volgué abandonar ni el càrrec de director accidental de la Fàbrica Batlló de la Bordeta ni les famílies que en depenien. Del que la jove devia passar no en vam sentir queixa. Tampoc de la Lola, la del Mallol, a qui en aquella mateixa guerra li marxà l’home al front quedant ella en un altre, de front, el de la botiga, els horts i la casa de can Ton amb dos nens, de quatre i un anys. El colmado era també taverna, i els soldadots hi anaven a beure i a “incomodar”, fins al punt que, quan l’avi va tornar ferit, ja no hi va haver Déu que el fes reincorporar al batalló. Girant més cap aquí les broques, la meu mare, en un marc a qui la nova pau, l’educació i, certament, el seu desig més gran, van situar com a esposa i mare entregada. Amb vint anys saltà d’ulls clucs de la Vall d’en Bas a la Ciutat Comtal seguint una oportunitat laboral per al meu pare, el qual tornava al lloc on havia nascut. No puc dir que ella fos el meu model, però com la valoro... Honorant el seu nom, quin pilar ha estat per a la família i com hem trontollat quan ha faltat! Semblava que no feia res i ho feia possible tot. I jo? He triat camins als antípodes en mons copats per homes on m’he hagut de desfer de proposicions, insinuacions, coaccions, acomiadaments i altres condicionants pel fet de ser de sexe femení i de físic agradable. La llista, llarga i sucosa, s’ha frenat perquè ara hi poso els seixanta pel davant com un escut. Soc geniüda igual que les iaies, m’he defensat sola i mai he denunciat. Sempre he aconseguit sortir-ne d’una peça i tendeixo a mirar endavant. Si fos avui, en canvi, ho faria, i a la filla que no he tingut li diria que reclamar justícia per la via policial és el gran avenç que és pecat desaprofitar. Com també que tingui clar que de “Dia de la Dona” ho és cada dia.