Tribuna
Joan Reventós i la unitat
Fa vint anys que ens va deixar Joan Reventós (13 gener del 2004). I en fa setanta-cinc (1949) de la seva incorporació al clandestí Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Era actiu en la resistència nacional i democràtica des del 1944 (als 17 anys): moviment universitari, grups d’acció catalanista, etc. De seguida es va identificar amb l’MSC. Hi va descobrir els principis que sentia seus: un compromís amb la classe treballadora que era aliè a les idees absolutes i als comportaments que se’n desprenien i que era indestriable de l’imperatiu democràtic i de la causa de Catalunya.
L’MSC era un “moviment” polític creat pel POUM a l’exili (Toulouse, 1945), després d’haver fet la guerra contra Franco i d’haver patit, a la rereguarda, la ferotge envestida estalinista, cosa que en va determinar l’evolució cap al socialisme democràtic, amb la incorporació també de bona part de la vella Unió Socialista de Catalunya. Segons el seu màxim impulsor, Josep Rovira, successor de Joaquim Maurín i d’Andreu Nin a la direcció del POUM i excap de la 29 divisió del front d’Aragó (la d’Orwell), l’MSC havia de ser un “moviment” i no havia d’esdevenir un “partit” fins que no hi hagués condicions de llibertat que permetessin aplegar tot el ventall del socialisme democràtic, en un debat obert i sense absoluts, lluny de les impostacions doctrinàries dels partits –i partidets– que pretenien encarnar l’avantguarda del proletariat, dins de l’olla de pressió de la clandestinitat. Mentre això no arribés, millor restar com a “moviment”, sense tantes ínfules. Vint-i-nou anys després de la seva creació, es va desencadenar el procés cap a la construcció del “partit” de tot el socialisme català, amb la creació el 1974 de l’autogestionària Convergència Socialista de Catalunya (CSC), l’ampliació d’aquesta el 1976 cap al PSC-Congrés, la candidatura Socialistes de Catalunya (entre el PSC-Congrés i l’FSC del PSOE), guanyadora el 1977, cosa que determinaria dues fites fundacionals: el retorn de la Generalitat exiliada (1977) i el definitiu Congrés de la Unitat (1978), al qual s’incorporaria també el PSC-Reagrupament i del qual sorgiria l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya.
L’altre dia, Jaume Bellmunt em recordava que el 2027 serà el centenari del naixement de Joan Reventós. Serà un moment obligat per recapitular sobre aquesta figura central de la política catalana de la segona meitat del segle XX. Una figura que sempre va entendre la política com un imperatiu ètic envers la comunitat i que no va tenir mai la benzina de l’ambició personal, tan odiosa i alhora tan necessària de vegades davant de la duresa de l’exposició pública i d’algunes circumstàncies polítiques. Això sí, va ser un home immutable en els seus principis, una roca segura on amarrar en el temporal. El seu nord va ser sempre la unitat: la unitat democràtica i nacional de Catalunya contra el franquisme, la unitat del socialisme català i, sobretot, la unitat civil del poble de Catalunya, la que fa la nació i que només s’assoleix a partir d’una concepció de país oberta i inclusiva, articuladora d’un “nosaltres” on ningú no hagi de sacrificar la seva identitat d’origen i que apunti a un ideal compartit, integrador, igualitari. Per sort, Joan Reventós no ha hagut de viure la darrera dècada, amb tantes energies frustrades i amb un risc tan elevat de fractura de la unitat civil del nostre poble. Les seves passes i el seu record poden ser un referent útil per a una nova represa de Catalunya.
El desesperaven les desunions entre demòcrates sota el franquisme, la desunió entre les esquerres per avançar, la desunió entre els socialistes. Creia en la cultura crítica, en l’ampli ventall d’angles de visió que enriqueix, però patia quan es generava desunió. Arribat el moment inevitable, sabia on era, es calçava i hi posava tot el coratge. Però patia, patia molt. De la mateixa manera que era feliç en els retrobaments, dels quals era paladí abrandat o, quan calia, humil pare pedaç. No parava d’apedaçar estrips, tant en el terreny polític com en el personal.
Abordava la competició si era inexcusable, però no hi tendia de natural. La cooperació, en canvi, ocupava un primer lloc en la seva prelació de valors. I, amb la cooperació, l’amistat política i la “felicitat pública” (Arendt) o el gaudi en la interacció dels individus a la recerca del bé comú. Endevinava en la cooperació el fonament per desenvolupar la capacitat de bé dels humans. Era el seu element: s’hi trobava com peix a l’aigua. Hi havia una interessant sintonia entre la seva caracterologia i el seu raciocini: tots dos apuntaven a la cooperació. Era un socialista de pedra picada, tant per convicció com per instint.