L’heroi ganxó revolucionari i federal

“Ser el besnet d’un personatge extraordinari obliga a salvar de l’oblit la seva memòria.” En Sebastià Alzamora cita aquesta frase de Joaquim Coello i Brufau en una nota de l’autor al final del seu llibre El Federal, publicat per Proa i que aquesta tarda es presenta a la Llibreria 22 amb l’autor i el conseller i historiador Joaquim Nadal i Farreras com a glossador. Aquesta frase jo li he sentit moltes vegades a Joaquim Coello, possiblement des de la primera vegada que fa molts i molts anys em va parlar de Pere Caimó i Bascós. He de reconèixer que havia sentit a parlar poc del Foc de la Bisbal i d’Isabel Vilà, i en aquest cas per la feina que havia fet Francesc Ferrer i Gironès per presentar-la al món com la primera sindicalista catalana. Fascina la història de la Bisbal, quan el 6 d’octubre del 1869 prop de tres mil homes comandats per Caimó es van aixecar en armes contra les tropes del Regne d’Espanya que frenaven la revolució. Havia passat un any de La Gloriosa i és evident que els empordanesos, mariners i pagesos, van guanyar la batalla al governador militar de Girona. Tan evident com que no va servir de res perquè Caimó, home honest, es va entrevistar amb el governador, com aquest li demanava, i va ser traït, detingut, empresonat, jutjat i condemnat a mort, i finalment amnistiat pel general Prim, a qui detestava per esclavista.

Em va fascinar Caimó. Nascut el 1819 a Sant Feliu de Guíxols, on el 1878 va morir, vaig descobrir la figura d’un heroi de pel·lícula, d’un home que va emigrar a Puerto Rico, a Mayagüez, on es va convertir en un indià contrari a l’esclavitud i on va beure de les ànsies i les voluntats de la revolució, però no de la francesa, sinó de la revolució dels Estats Units que els va portar a la independència. Va tornar a Sant Feliu el 1853 i l’any següent, revolucionari com era, ja era capità de la Milícia Nacional. Aixecat contra O’Donnell, va ser-ne expulsat tres anys després. Ric i ben casat amb Isabel Batalla, no va parar de defensar els seus ideals republicans i federals. El 1867 va tornar a ser empresonat i, alliberat, va ser escollit alcalde de Sant Feliu. També va ser diputat a Corts durant el sexenni democràtic, el 1869. I, de nou alcalde, va encapçalar l’aixecament militar i va guanyar a la Bisbal d’Empordà, però la revolució que proposava va fracassar a la resta del territori espanyol. Després de la presó i de la condemna a mort, va marxar a l’exili, a Mònaco, on va escriure la seva història del Foc de la Bisbal, que vaig poder llegir fa anys i que ha servit a Alzamora per a la novel·la, com altra documentació facilitada per Joaquim Coello, Marc Auladell, de l’Arxiu Municipal, i Àngel Jiménez, gran estudiós de Caimó i autor amb Josep Clarà de la primera biografia.

Fa dos anys ja va sortir un llibre de Toni Strubell sobre Caimó. Alzamora en fa una novel·la basada en fets reals i avisa que no és un llibre d’història. Que serveixi tot plegat per donar a conèixer Pere Caimó, un heroi republicà, un bon alcalde i diputat, un home a qui li deien “pare”, un federal. Caimó era l’avi de l’àvia de Joaquim Coello. I aquest fa honor a la voluntat de salvar de l’oblit la memòria del seu rebesavi.