Conciliar en cap de setmana

No, amics, no tots els caps de set­mana són iguals. Un dis­sabte no és igual que un diu­menge tot i ser el mateix cap de set­mana. Els par­tits dels fills són un Sudoku d’alta com­ple­xi­tat que es resol amb esforç, dedi­cació i molta dis­ci­plina de pares. Així, la vida d’un diu­menge qual­se­vol pot ser una autèntica tor­tura supor­tada amb estoïcisme per uns pares que con­si­de­ren que l’esport és edu­ca­tiu. Cre­uen que això que els passa és una etapa més de la vida, irre­pe­ti­ble i entu­si­as­mant. I ben cert que ho és. Et fan expert en con­ducció i en conei­xe­ment de les car­re­te­res del país. Una tor­tura que pot començar a les nou del matí o a les dues de la tarda i tros­se­jar el dia de des­cans labo­ral. Faci fred, calor o tra­mun­tana, ells hi són, pares i fills. Si tens dos fills o més, ja ni us ho explico. Des­cans? Resulta que la culpa de tot ple­gat la té el fet que no hi ha prou camps i hora­ris per a tants par­tits. Sem­bla que això és així, tots han de com­pe­tir. I ja als sis anys han de ser millors que el con­trari, i això es fa com­pe­tint i gua­nyant. La pre­gunta habi­tual és: “Heu gua­nyat?”, “Quants gols has fet?”, i no pas “T’ho has pas­sat bé?”. El cap de set­mana tots els pares es posen el xan­dall men­tal d’entre­na­dors i, car­re­tera amunt i avall, hi posen cotxe, temps, diners i salut. Alguns embo­gei­xen escri­das­sant els àrbi­tres sota la mirada absent d’uns fills que prou feina tenen a córrer dar­rere d’una pilota massa volu­mi­nosa. Assis­teixo a un par­tit d’infan­til en què juga­dors i entre­na­dors són expul­sats, amb insults i crits a un jove àrbi­tre amb expres­si­ons que no repro­duiré per decència. Final­ment hi han d’inter­ve­nir els Mos­sos d’Esqua­dra. Vaja, entenc que l’esport ha de ser edu­ca­tiu, més encara a infan­til, i no entenc aques­tes situ­a­ci­ons. Són fets poc edi­fi­cants, i no gene­ra­lit­za­bles, que posen en dubte els models edu­ca­tius que hem de donar. Mol­tes famílies fan del diu­menge un entre­te­ni­ment més, gràcies als fills, i en aquest con­text es tei­xei­xen amis­tats dura­do­res. Vist tot ple­gat, iro­nia de la vida, podria ser una forma accep­tada de mal­trac­ta­ment incons­ci­ent cap als petits i les seves famílies. Viu­rem així, de nou, ja de més grans, que aque­lla soci­e­tat agres­siva que conei­xem i no ens agrada es reflec­teix en un esport pro­fes­si­o­nal que tots aplau­dim, com­pe­ti­tius com som en essència, perquè algú ens ho ha ense­nyat de petits. No tenim remei.