El mitjó que confies que apareixerà

No he vingut aquí a fer una dissertació sobre aquells mitjons que s’empassa la rentadora, perquè tots sabem que el destí d’aquestes peces de roba és un dels grans misteris sense resoldre que pesen sobre la humanitat. Com que mai hem vist com un bon dia apareixien de cop per art de màgia, ni el mar n’està ple, suposo que aquests electrodomèstics contenen un amagatall secret on s’amunteguen centenars de mitjons desaparellats. Ara bé, el que realment em meravella és aquest estrany costum de guardar els mitjons solitaris durant setmanes, fins i tot mesos, amb l’esperança que algun dia aparegui la seva parella. D’ençà que vam recollir del tambor un únic exemplar, ja orfe, hem fet com a mínim una vintena de rentadores més. I res de res. També hem canviat els llençols del llit i hem mogut el sofà per escombrar la pols, així que descartem que el mitjó perdut romangui oblidat en algun racó de la llar. Però allà segueixen tots els supervivents, en una o diverses bosses, esperant aviam si un dia la rentadora organitza un festival i comença a expulsar mitjons perduts com qui llença confeti en un final de festa. Sabem que el destí d’aquells mitjons solitaris, algun dia no gaire llunyà, serà un contenidor, però és impressionant com de difícil ens resulta desprendre’ns-en. Potser aspirem a ser la primera persona a la història a recuperar una parella mesos després de la terrible pèrdua. O confiem que trobarem a la botiga un parell idèntic i així ja tindrem el recanvi a punt, per quan tornem a començar de nou. El cas és que si la desaparició dels mitjons és un fenomen estrany i sense resposta, encara ho és més aquest costum d’arxivar els restants, que deu ser la cosa més similar a patir la síndrome de l’acumulador compulsiu.