Que emergeixi Òscar Palau

A l’Óscar Palau, un espluguí que fa anys que es guanya la vida escrivint en aquest diari, ara que acaba de publicar el seu primer llibre, un dia li succeirà l’escena següent: se li acostarà un amable lector, o lectora, i li dirà “Escrius molt bé”. Serà un acte de bona fe, i és així com se l’haurà d’agafar l’Òscar, a qui, més enllà del somriure de gratitud amb què segur que correspondrà a l’elogi, li serà inevitable pensar si tot allò escrit i publicat fins ara a la premsa en la batalla diària de la notícia no ho estava ja, de ben escrit, i no podia ser motiu de felicitació.

En fi, que això funciona així. Al professional del periodisme que escriu al diari se’l llegeix, i punt, mentre que a l’autor d’un llibre, elevat a la categoria d’escriptor, se’l reverencia i se’l felicita. I tot plegat gràcies a aquesta relació especial que el lector estableix encara amb l’objecte llibre, vehicle que serveix per fer emergir a la llum identitats de l’ofici d’escriure que es mantenien submergides de fa temps en el marasme de noms que a diari formen la gran sopa informativa de la premsa escrita.

El llibre que fa emergir l’Òscar, obra que ha dut a terme amb el també periodista Jesús Jordi Pinatella i el fotoperiodista Josep Maria Montaner, tracta precisament de realitats amagades que surten a la llum. La Catalunya emergida, de Cossetània Edicions, és un viatge periodístic i emocional, per tant literari, als paisatges que un dia van quedar negats per les aigües dels pantans, indrets que sembla que hagin deixat d’existir però que encara guarden entre les seves pedres i cases mig enrunades tots els fils de vida que hi van quedar teixits pel pas dels anys.

Hi ha un instint periodístic, que vol dir també criminal, que ha portat l’Òscar i en Jesús a llançar-se a escriure sobre la Catalunya esborrada pels pantans. Com a bon reporter acostumat a trepitjar els llocs de què parla i els escenaris on passen les coses, l’Òscar Palau va veure en l’angoixant descens de les aigües dels embassaments una ocasió única per anar a recórrer tots aquests indrets i documentar aquesta Catalunya esborrada per l’aigua. O ara o mai. I l’Òscar i en Jesús Jordi van tenir clar que eren davant una ocasió única per fer un treball de gran valor i que transcendirà el moment actual de la sequera per convertir-se en una obra de consulta obligada per a qui vulgui saber com era un país que ja no tornarà, encara que les aigües desapareguessin per sempre més.

El bon periodista que és l’Óscar es va sentir més còmode dimecres, en la presentació del llibre, quan va deixar de ser ell la notícia i el centre d’atenció de l’acte per començar a fer preguntes a la Josefina, asseguda entre el públic, esposa de l’Eugeni Gesé, un dels últims habitants de Blancafort de Noguera, lloc esborrat del mapa el 1962 pel pantà de Canelles. Escoltant la Josefina rememorar històries de Blancafort, l’Òscar no va poder evitar emocionar-se un moment perquè l’ofici d’escriure sobre els altres ja ho té, això, que remou sentiments. Palau no només fa emergir les emocions en el seu rostre, sinó també, i sobretot, a través de les paraules en el llibre de La Catalunya emergida. Tal com resa el segon cognom que completa la identitat d’Òscar Palau, qualsevol elogi que rebi serà del tot Just.