Ni oblit ni perdó

Als qui vam néixer als anys setanta i de joves teníem una mínima consciència política, ens van impactar molt dos fets que van succeir el 1992 i el 1993: l’operació Garzón –una macrooperació policial que va acabar amb una quarantena de joves independentistes catalans detinguts i brutalment torturats– i, l’any següent, l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup de feixistes. Tots dos fets ens van fer créixer encara més la certesa de viure en un país amb violència policial i institucional, on els uns executaven la repressió i els altres la justificaven.

“Guillem Agulló, ni oblit ni perdó” o “La lluita continua” van ser eslògans de la militància política d’una generació que avui, més de trenta anys després, ha de seguir maldant per les mateixes causes. Només cal llegir En encesa espera, un llibre de Benet Salellas que s’endinsa en el sumari de l’operació Garzón i que demostra de què és capaç l’Estat quan es tracta d’aplacar la dissidència política.

Més de trenta anys després, la violència institucional persisteix, ja sigui a través d’una justícia que criminalitza els moviments de protesta amb acusacions de terrorisme o bé a través d’un Parlament com el valencià, que es carrega el premi Guillem Agulló contra els delictes d’odi. Per sort la Generalitat de Catalunya ha decidit aquesta setmana agafar la torxa que Vox i el PP volien apagar i lliurarà el premi Agulló, una decisió que el nou govern que surti de les urnes del 12 de maig hauria de mantenir. Perquè efectivament la lluita continua i perquè, davant el feixisme, no hi ha oblit ni perdó possibles.