Altivesa

Hi ha provincians que es creuen poc més que divinitats. Pareu l’orella i feu la prova: munteu un ciri moderat en un bar i l’endemà el bar de l’altra punta del barri sabrà el ciri, la mare del ciri i alguns detallets inventats que fan que el ciri es transformi en una batalla campal amb sang i fetge. D’aparença intranscendent, els provincians són altius, hipòcrites i retorçats. En no tenir massa vida pròpia perquè els ha vingut tot fet, s’ho passen bé inventant la vida dels altres. El problema d’inventar és que, primera, se n’ha de saber, com els bons novel·listes. En segon lloc, has de ser prou intel·ligent com per conèixer les dimensions del territori en què et mous. Pensant que viuen a Nova York o al centre de Tòquio, els provincians són tan cretins que no noten que el barri merdós on es mouen com sangoneres histèriques és molt petit i tot se sap al cap de poques hores. I qui diu hores diu minuts. Tampoc saben que immediatament, davant dels ulls dels afectats per la calúmnia, quedaran com uns malparits educats per crear desgavells immerescuts. La cosa passarà desapercebuda i només s’emprenyarà l’afectat. Els altres encara hi cardaran cullerada sopera. Creguts a matar, pedants fins al ridícul i normalment alcohòlics, els provincianets cavil·len com enviar algú a l’infern sense que aquest algú –normalment de fora– hagi fet absolutament res dolent. L’altivesa absurda amb què mal funcionen aquests robots encarcarats s’assembla molt a la del seu transport públic: mai no van a l’hora. O a la del seu turisme massiu sobre dues rodes: anarquia per un tub i cara dura, molt dura.